Conserva’m la conserva

Un conte nostàlgic sobre les conserves de tomàquet que feia l’àvia i un propòsit d’any nou: recuperar-les.

A casa l’àvia sempre hi arribàvem bé, amb el cotxe de la mare. De tornada, en canvi, els baixos rascaven amb qualsevol petit sotrac de la carretera.  El pare tenia clar de qui era la culpa.

-Són els pots aquests, els hauríem d’haver deixat a casa l’àvia.

-I la faries tu, la salsa de tomàquet?

-No, la compraria a la botiga de sota.  

Eren els anys setanta i sempre que anàvem a casa l’àvia, ens omplia el maleter amb les conserves que havia fet a finals d’estiu. Casa seva era al mig del camp. Feia generacions que la família hi vivia, i des que s’hi havien instal·lat havien tingut un hort ben gros. A l’àvia li agradava conrear-hi tomàquets, que collia durant l’estiu. Quan la calor afluixava i a nosaltres ens faltaven pocs dies per marxar del poble, ho paralitzava tot i es dedicava a fer pots de conserves.

De l’armari del menjador en treia tot un seguit de pots de vidre i els deixava oberts sobre la taula. A la cuina, posava els tomàquets a bullir a l’olla més grossa de la casa. Quan els tomàquets eren prou calents per a poder pelar-los sense que resultés difícil, ens cridava a tots els nets i netes i ens encarregava aquesta tasca. Quan els teníem pelats els posàvem als pots que l’àvia havia deixat al menjador, i ella els anava acabant d’omplir amb oli d’oliva. La feina difícil la reservaven per ella i el pare. Agafaven els pots ja tancats i els posaven a una olla amb aigua bullent per segellar-los a bany maria. La mare s’encarregava d’anar guardant els pots als armaris de casa l’àvia.

Amb les móres que recollíem també en feia conserves, melmelades, les més bones que he provat mai. A la tornada cap a casa, el maleter quedava ple de pots de conserva, i quan arribaven al garatge sempre hi havia discussions per decidir qui era l’encarregat de pujar els pots fins als armaris de la cuina. Malgrat la feina que suposava fer aquells pots i acabar-los tenint guardats a l’armari de casa, a tots ens agradava tenir tomàquets bons durant tot l’any. En sortia una salsa espectacular!

Quan l’àvia es va fer massa gran per cuinar, ningú va prendre-li el relleu. Quan acabava l’estiu, la despensa quedava plena de tomàquets que al cap de poques setmanes es feien malbé. A casa nostra, la salsa vam passar-la a comprar al supermercat. No era tan bona, però ningú es va queixar mai.

L’altre dia parlava amb uns amics que, com jo, ja són a prop de la seixantena. Elles i ells també recorden algunes receptes d’aprofitament dels seus avis. La Paula ens explicava que, del pa sec, el seu avi en feia “migas”, i en Joan assegurava que la seva àvia en feia sopes mallorquines. Cap de nosaltres, però, ha continuat amb la tradició familiar. De fet, ben pocs dels nostres pares i mares ho va fer. Des que els avis i àvies van faltar, la norma va passar a ser la de llençar tot el pa sec i comprar tomàquets que no fossin de temporada. I si es feien malbé, també acabaven a la brossa. Ara, però, volem recuperar les pràctiques de les nostres àvies i avis perquè ens hem adonat que el malbaratament alimentari és un problema mediambiental molt greu.

Amb els amics vam decidir canviar els nostres hàbits de consum i de cuina per reduir el malbaratament alimentari domèstic. De moment, vaig guardant tots els pots de vidre dels productes que consumeixo per, quan acabi l’estiu, fer-hi conserves de tomàquet. Com les que feia l’àvia.