Espigolar ve de lluny: Un repàs històric de l’activitat

Un repàs històric de la pràctica d’espigolar passant per texts religiosos, normes escrites i obres artístiques.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric

"The Gleaners" por Jean-François Millet (1857)
Des Gleneuses (1857), de Jean-François Millet

El sentit propi i el sentit figurat dels mots, en moltes ocasions, difereix. No té massa a veure un “núvol” amb “estar als núvols”, o un “gos” amb “fer el gos”. Amb el mot “espigolar”, però, no passa el mateix: els seus dos sentits són propers. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, espigolar significa collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp després de la collita general. Figuradament, en canvi, espigolar s’usa per designar l’acció d’arreplegar allò que un altre ha deixat, “arreplegar d’ací i d’allà”, afegeix el diccionari.

Així doncs, les dues definicions deixen clar que espigolar té a veure amb collir i arreplegar, dos verbs que demanen un context diferent per dur-se a terme però que poden referir-se a una mateixa acció. El que no deixen clar les definicions, és qui ha de dur a terme l’acció i on s’ha de destinar el producte recuperat perquè una pràctica es pugui considerar una espigolada. Per sort, trobem molts documents històrics que ens ajuden a concretar aquestes informacions. Una de les primeres mencions a aquesta pràctica la trobem a l’Antic Testament de la Bíblia. Al Levític 23:22 hi diu: “Quan segueu els sembrants, no arribeu fins al patió del camp ni recolliu les espigolalles: deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu”. Aquest és només un exemple de les referències bíbliques a la pràctica d’espigolar, que es reserva en tot moment a les persones sense recursos.

Els rabins jueus, religió que també es basa en l’Antic Testament, van decidir fer una lectura tancada i excloent de les interpretacions bíbliques de l’espigolament. Va ser així com van decidir que només es podria espigolar blat i vinya sempre que no se n’obtingués cap mena de benefici. Aquesta manca de benefici xocava amb l’ús que es feia a països com Anglaterra, on els productes espigolats conformaven bona part dels ingressos de la població més vulnerable. Trobem altres religions que també fan referència a la pràctica d’espigolar: l’Hinduisme la defineix com una de les quatre millors ocupacions dels Brähmans, i el Jainisme l’inclou a les seves rutines de mendicitat. L’Islam, en canvi, és una religió amb poques referències agrícoles, i defineix l’espigolament com l’acció de recollir alguna cosa de terra.

Les religions deixaven oberta la possibilitat d’espigolar els camps que ja havien estat collits a tothom qui no tingués recursos. Les representacions artístiques de la primera meitat del segle XIX sobre aquesta pràctica reforcen aquest encaix. Dones sense recursos en són les protagonistes, i moltes vegades estan acompanyades de la figura d’un patró que les observa. El secret de per què només hi estan representades dones és ben senzill i respon als rols de gènere assignats al llarg dels segles: l’espigolament era una tasca que requeria atenció i no pas força física, per això es reservava a aquest col·lectiu. A més, el fet que es pogués fer conjuntament amb infants, que també s’encarregaven de collir grans i aliments, reforçava aquesta assignació.

“Des Gleneuses”(“Les espigoladores”), de Jean-François Millet, és el quadre més reconegut sobre aquesta temàtica, però van ser múltiples els artistes que van retratar aquesta realitat. Vincent van Gogh és qui va aconseguir fer un recull més realista de les condicions d’aquestes dones espigoladores: mentre a les altres pintures apareixen amb figures esveltes, Van Gogh les pinta cansades i primes, captant d’aquesta manera el patiment de les classes treballadores rurals de l’època.

Des de l’època medieval, l’espigolament va ser una pràctica que es va dur a terme a la majoria dels països Europeus amb poca regulació. Els camps estaven protegits per un guàrdia fins que s’acabava la collita, i era llavors quan començaven els dies d’espigolament. Amb el so d’una campana es marcava l’inici de la jornada, que acabava als vespres amb el mateix so. Amb aquesta pràctica s’intentava que tothom tingués les mateixes possibilitats d’espigolar aliments suficients per a poder menjar i, fins i tot, fer una mica de negoci. Durant l’edat moderna els espigoladors no van desaparèixer. A França, el rei Enric II va emetre un decret sobre l’espigolament l’any 1554: “el dret a l’espigolament és per a la gent gran, per als infants, pels més desafavorits i per als discapacitats”.

Amb la finalització de l’edat moderna i l’auge de la propietat privada a les explotacions agrícoles, la pràctica d’espigolar va esdevenir cada vegada més regulada. Al Regne Unit, l’any 1788 es va dur a terme un procés judicial anomenat “The Great Gleaning Case” (“El gran cas de l’Espigolament”). Per primera vegada, un jutge va fer prevaldre del dret a la propietat privada per sobre el dret universal a espigolar, decretant que era necessari el consentiment del propietari per exercir l’espigolament. Des d’aquell moment, al Regne Unit l’espigolament va deixar de ser considerant un dret universal perquè, deia la sentència, no tothom n’estava informat. A la Unió Soviètica, molts anys més tard, encara van anar més enllà, fins al punt de prohibir aquesta pràctica per considerar-la un malmetement de la producció estatal. Altres països com la Xina i França, en canvi, sí que contemplaven el dret a espigolar a les seves regulacions estatals. Però per més que la regulació fos laxa, amb l’arribada de la segona industrialització i la societat de consum, la pràctica de l’espigolament va arribar al seu final.

Avui en dia, a alguns llocs del món occidental s’ha recuperat la pràctica d’espigolar. El perfil de les persones espigoladores i els aliments que recullen, però, han canviat. Qui espigola els camps ja no són persones sense recursos del món rural, ara són majoritàriament persones de cuitat amb un bon nivell socioeconòmic i preocupades per les problemàtiques mediambientals. Les pèrdues i el malbaratament alimentari, consistent en la pèrdua d’aliments nutritius destinats al consum humà al llarg de la cadena de subministrament, és una de les problemàtiques mediambientals contra la qual lluiten els nous espigoladors. Es calcula que anualment, a escala mundial, es malbaraten 1.300 milions de tones d’aliments, l’equivalent a un terç del menjar produït. Per fer front a aquestes xifres i recuperar aliments que d’altra forma haguessin estat descartats, han aparegut diverses organitzacions arreu del món que, a través de voluntaris que espigolen els camps, els recuperen i els donen una segona vida. La Fundació Espigoladors, implementada a Catalunya, n’és una, però també trobem, per exemple, la FeedBack a Anglaterra i la Sant Andrews Society als Estats Units.

Autor: Jordi Flores

A través de l’apropament de la ciutadania al camp, la Fundació Espigoladors persegueix l’objectiu de dotar de valor de valor els aliments i la feina realitzada pel sector primari. Amb les seves accions, que realitzen conjuntament amb una xarxa de pagesos i pageses compromeses, redueixen el malbaratament i les pèrdues alimentaries i garanteixen l’accés a una alimentació saludable a col·lectius que es troben en risc d’exclusió social.

Ells i elles asseguren que el seu objectiu final és desaparèixer, perquè només això voldrà dir que han aconseguit el seu objectiu: acabar amb el malbaratament alimentari. Això sí, haurà d’anar acompanyat de la consecució d’una igualtat social real que garanteixi l’accés a una alimentació saludable a tothom.