Cultivant una xarxa d’iniciatives de food sharing a Europa

**Cultivant una xarxa d’iniciatives de food sharing a Europa**

Des d’Espigoladors ens sumem al projecte Cultivate, liderat pel Trinity College of Dublin, que aglutina universitats, ajuntaments i iniciatives alimentàries comunitàries de 9 ciutats europees amb l’objectiu de ser motor d’innovació en l’àmbit del “food sharing” per tal de contribuir a la construcció de sistemes alimentaris locals més sostenibles i resilients.

El 23 de març es va donar el tret de sortida al Projecte Cultivate des de la seu del Trinity College of Dublin, universitat que el lidera i que ha estat capaç d’aglutinar universitats, ajuntaments i iniciatives alimentàries comunitàries d’arreu d’Europa per tal de generar eines innovadores i necessàries per fer front a la manca de sostenibilitat i equitat que els sistemes alimentaris urbans i periurbans pateixen i que els fa vulnerables a les crisis a què ens hem d’habituar cada vegada més.

Les iniciatives alimentàries comunitàries (food sharing initiatives) han tingut com a eix conductor les problemàtiques descrites, entenent food sharing com a tot acte comunitari al llarg de la cadena alimentària. Cultivate, en aquest sentit, proposa crear una aproximació coral, amb diferents actors implicats, per tal de crear una plataforma d’innovació social virtual que apuntali i ajudi a créixer les iniciatives alimentàries comunitàries. Per això es compta amb la participació de gestors públics, investigadors i investigadores, agents que participen en la cadena alimentària, representants d’iniciatives alimentàries comunitàries i de la ciutadania.

Aquesta plataforma preveu incorporar una eina de mapeig que aplega les diferents iniciatives de cent ciutats europees (SHARECITY100 DATABASE – SHARECITY) ja existent, però aquest cop ampliant-la a dues-centes. Una altra eina força interessant que es planteja formular en el marc del projecte és una calculadora de costos, beneficis i impactes de les iniciatives alimentàries comunitàries. Per a la implicació dels gestors públics i actors polítics Cultivate planteja una eina interactiva (menu of good governance) que permeti millorar la presa de decisions en l’àmbit de política alimentària que afecten a les iniciatives alimentàries comunitàries. Una altra eina que es preveu desenvolupar durant l’execució del projecte és una biblioteca de participació ciutadana (Library of Citizen Engagement) amb mecanismes tant virtuals com presencials per tal d’intensificar la participació ciutadana en projectes sostenibles de food sharing.

I tot aquest paquet d’eines que es planteja des de Cultivate, per a què? Doncs el primer objectiu és ampliar el coneixement i la comprensió sobre el food sharing, què impedeix o potencia aquestes pràctiques, i quin impacte tenen en la gent, en el planeta i en les economies de les zones urbanes i periurbanes. Cultivate també pretén, com a segon gran objectiu, enfortir les economies basades en food sharing en aquestes zones. Finalment, prevenir i reduir el malbaratament alimentari.

Juntament amb iniciatives de 9 ciutats europees, formem part del projecte europeu @cultivateEU impulsat pel @tcddublin.

L’objectiu és crear eines digitals de mapeig, millora i avaluació d'iniciatives de #FoodSharing.

Descobreix-lo ➡️https://t.co/u67nQem9qN
— Espigoladors (@espigoladors) June 28, 2023

Participen del projecte ajuntaments, universitats i iniciatives alimentàries comunitàries de nou ciutats europees. Començant per la coordinació del Trinity College of Dublin, que ja té una llarga trajectòria en l’estudi de qüestions relacionades amb l’alimentació comunitària, s’hi sumen a nivell acadèmic la Wageningen University, que compta amb una important especialització en estudis relacionats en política alimentària i el dret alimentari sent referent en aquests camps, i finalment en el món universitari destaca la Universitat de Barcelona, que amb la reconeguda investigadora, amb beca Ramon i Cajal, Anna Moragues es converteix també una universitat referent en l’estudi de la seguretat alimentària, les desigualtats que genera el model alimentari vigent i en política alimentària. Pel que fa els ajuntaments, destaquem la presència de Milà, ciutat que va acollir el Pacte de polítiques alimentàries urbanes i que actualment compta amb una regidoria innovadora en política alimentària; Barcelona, que en els darrers anys s’ha posicionat com una ciutat referent en polítiques urbanes encaminades a la sostenibilitat alimentària; i Utrecht, que actualment compta amb una estratègia per a la vida urbana saludable en la què la política alimentària és un dels eixos vertebradors. Finalment, hi trobem diverses iniciatives alimentàries com Bouroume, amb seu a Atenes, que impulsa un projecte de recuperació d’excedents alimentaris per tal de destinar-lo a les entitats socials que treballen a Grècia. A més a més, amb la col·laboració d’Espigoladors, han començat a estudiar la possibilitat d’espigolar en zones agrícoles gregues.

Doncs sí, des d’Espigoladors també “cultivem”, formant part d’aquest engrescador projecte com a iniciativa comunitària alimentària innovadora amb la recuperació de l’espigolament com a activitat de food sharing única a nivell europeu. La nostra participació en el projecte permetrà no només avaluar-la, sinó també poder consolidar les bases per a la seva expansió a altres ciutats europees. Així ho desitgem, perquè estem convençuts que espigolar és una activitat pionera per a la lluita contra les pèrdues i el malbaratament alimentari i per a la sensibilització en favor d’un model alimentari més sostenible i just.

Més informació del projecte a: cultivate-project.eu/

Josep Miquel Fibla: “L’ideal és que tothom consumeixi de proximitat i de temporada: no caldria importar i així protegiriem l’agricultura local

En Josep Miquel Fibla és investigador del programa de fruticultura de l’Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA), un organisme pertanyent a la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu impulsar la recerca i el desenvolupament tecnològic en l’àmbit agroalimentari al camp català. La seva especialitat són els cítrics i, com no podia ser d’altra manera, desenvolupa la seva tasca a les Terres de l’Ebre, una regió que des de mitjans del segle passat s’ha especialitzat en aquest cultiu.

Recentment la Fundació Espigoladors vam organitzar una espigolada a Bítem (Tortosa) per recollir taronges en el marc d’un conveni de col·laboració amb l’IRTA per recuperar aliments descartats del mercat i canalitzar-los a entitats socials durant els propers tres anys. Parlem amb en Josep Miquel per indagar una mica més en les causes que provoquen pèrdues de fins del 50% de la collita juntament amb tots els recursos (aigua, sòl) que s’empren en el cultiu.

Josep Miquel Fibla: “L’ideal és que tothom consumeixi de proximitat i de temporada: no caldria importar i així protegiriem l’agricultura local”

Josep Miquel Fibla, investigador de l'IRTA, a Amposta durant una espigolada de taronja — Josep Miquel Fibla, investigador de l’IRTA, explica les causes de l’ennegriment de la taronja a Bítem (Amposta)

Conversem amb Josep Miquel Fibla, investigador de l’IRTA, sobre biodiversitat agrícola i pèrdues alimentàries

P: Josep Miquel, tu ets investigador del programa de fruticultura de l’IRTA. En què consisteix aquest programa?

R: El programa de fruticultura de l’IRTA és un programa que fa molts anys es desenvolupa a parcel·les experimentals arreu de Catalunya amb l’objectiu d’introduir noves varietats d’espècies frutícoles al territori, per poder desestacionalitzar-ne la producció i allargar-ne la temporada.

Josep Miquel Fibla a la parcel·la experimental de l’IRTA a Bítem (Amposta)

P: En quins camps de Catalunya es desenvolupa aquest programa? I en quins cultius?

R: El programa de Fructicultura de l’IRTA es desenvolupa des de fa molts anys arreu del país en diversos cultius, principalment de fruita dolça, però a les Terres de l’Ebre es desenvolupa la Citricultura des de fa molts anys, i concretament a la finca de Bítem, s’ha fet recerca sobre noves varietats de taronges, les quals moltes d’elles ja s’han arribat a plantar a la comarca de manera comercial.

P: Recentment l’IRTA ha signat un conveni de col·laboració amb la Fundació Espigoladors per espigolar aquells cítrics que ni tan sols s’arriben a recollir perquè queden fora del circuit comercial. Quines són les causes d’aquestes pèrdues als camps de l’IRTA? Quants aliments es poden arribar a perdre?

R: Les pèrdues alimentàries als camps de l’IRTA venen causades principalment per dos factors: les plagues i els factors climatològics, com per exemple les pedregades. Les plagues en particular estan causant molts estralls, perquè enguany els cítrics es veuen atacats simultàniament per tres espècies de mosca blanca. Aquests insectes no malmeten la fruita per se, però produeixen una melassa que atrau la fumagina, un fong de color negre -vet aquí el nom popular de “negreta”- que ennegreix la fruita i, per tant, fa que quedi fora del circuit comercial, tot i que per dins estigui en perfecte estat.

En condicions favorables als nostres camps es pot arribar a perdre fins a un 10% de la collita, però quan hi ha plagues o temporals aquestes pèrdues poden enfilar-se i sobrepassar el 50%.

P: A quins cultius afecta principalment?

R: Als arbres fructícoles, com els cítrics (taronja, mandarina); també tenim notícia d’afectacions als camps de caquis d’altres agricultors i agricultores de la zona.

P: Quines solucions s’han proposat per fer front a aquestes pèrdues? Són definitives?

R: En el cas que ens ocupa, malauradament les solucions que tenim a l’abast passen per aprendre a conviure amb aquestes plagues i adaptar-nos a elles, mitjançant tractaments més específics. No tenim alternativa, ja que aquests problemes venen donats per unes temperatures cada vegada més elevades, produïdes pel canvi climàtic, i la introducció de noves espècies que ràpidament s’adapten al nostre entorn però a la vegada són resistents als tractaments que havíem emprat tradicionalment.

I hem d’actuar de pressa: últimament tenim notícies de l’aparició d’espècies invasores com el cotonet de Sudàfrica, que està causant la pèrdua del 100% del cultiu i suposa un problema molt seriós per l’agricultura local.

P: Haurem d’afrontar més problemàtiques com aquesta en un futur proper? Hi ha alguna manera d’evitar-les?

R: Tal i com estan les coses ara, segurament seguirem enfrontant-nos cada vegada a més problemes com aquest. La solució passa, per una banda, per que les administracions facin controls a les fruites i verdures que venen d’altres països per evitar l’entrada de més espècies invasores. El més ideal, però, és que tothom consumeixi de proximitat i de temporada: si fos així, no caldria importar i no probablement no correríem tants riscos.

P: Aquests dies celebrem la Setmana de la Natura i, concretament, el passat 22 de maig va ser el Dia Internacional de la Diversitat Biològica. En què consisteix la biodiversitat quan parlem d’agricultura? Quina relació té amb l’agricultura sostenible? La diversitat de cultius pot evitar les pèrdues alimentàries?

r: El terme “biodiversitat” en agricultura implica moltes coses. Podem parlar de biodiversitat de fauna (és a dir, aquells insectes o animals que poden ser beneficiosos o no per al cultiu) o de flora. Si afavorim la diversitat podem controlar les plagues de forma biològica i estalviar-nos molts químics; per no parlar de que cada vegada hem d’ajustar més l’ús d’aigua i, en un context de canvi climàtic, ens calen plantes que siguin resistents a les altes temperatures per evitar futures pèrdues causades per la manca de reg. No obstant, sempre quedarà alguna resta…que pot ser aprofitada per projectes com el de la Fundació Espigoladors.

Laura, voluntària: “Veure els camions de les entitats plens de menjar que hem collit em fa sentir-me realitzada”

Moltes persones troben en l’espigolament una manera de retrobar-se amb la natura al mateix temps que fan una tasca en benefici de la comunitat

Laura, voluntària: “Veure els camions de les entitats plens de menjar que hem collit em fa sentir-me realitzada”

Moltes persones troben en l’espigolament una manera de retrobar-se amb la natura al mateix temps que fan una tasca en benefici de la comunitat

Tot i que es tracta d’una pràctica mil·lenària, la paraula “espigolar” és força desconeguda. “No havíem sentit mai a parlar-ne”, diuen molts voluntaris i voluntàries quan els hi preguntes com és que han acabat collint bledes o cols un matí de març a Viladecans. L’espigolament els suposa una mena de retrobament amb la natura i amb una pràctica molt arrelada a la nostra cultura, però que s’ha anat perdent amb el temps ―i les lògiques de mercat.

Moltes persones venen a les espigolades a través d’entitats socials; d’altres, perquè ho van veure a la televisió o a les xarxes; o gràcies al boca-orella cortesia d’amics i familiars. I en surten entusiasmades, ja que és fàcil trobar-se amb qui repeteix diversos dies a la setmana. En aquest camp de bledes del Parc Agrari del Baix Llobregat ja hi hem vingut fins a 5 vegades durant aquesta temporada, perquè el preu de venda de la verdura és tan baix que al productor no li surt a compte invertir diners per fer la collita.

“És la segona vegada que vinc, i aquesta vegada m’he demanat festa a la feina expressament”, explica la Laura, una voluntària de 33 anys que treballa d’administrativa a Barcelona. “Fa temps que tenia ganes de fer voluntariat i ajudar als altres, però no trobava una iniciativa que m’acabés d’encaixar, perquè moltes es desenvolupen a l’entorn urbà i jo volia treballar en alguna cosa relacionada amb el medi ambient. De fet, m’havia plantejat apuntar-me a netejar platges”, explica. Però en conèixer el significat de l’espigolament alguna cosa va fer-li “clic”: “En quant ho vaig conèixer vaig veure clar que ja havia trobat el que estava buscant. Una tasca que em permetia estar al camp, a l’aire lliure -una cosa molt necessària en aquests temps de pandèmia- i ajudar als altres. Veure els camions de les entitats socials plens de menjar que hem collit em fa sentir-me realitzada. Hem contribuït a l’aprofitament de tots aquests aliments i hem ajudat a qui més ho necessita”.

Aquest sentiment de satisfacció a l’hora d’ajudar a la comunitat el comparteixen també altres voluntaris com el Sergio, veí de Sant Boi i membre de la Botiga d’Aliments Solidaris. Mentre espigola taronja amarga dels arbres del barri de Vinyet, en el marc del projecte pilot per espigolar els arbres fruiters dels carrers, explica que ell en el seu moment també va ser usuari de l’entitat: “la Botiga em va estar ajudant molt de temps i crec que cal retornar el favor d’alguna manera”. La Gemma, que també és membre de la Botiga, comenta que ella està a l’atur i que “aquest voluntariat és la millor feina que puc fer”.

Amb la nostra tasca forma fem créixer moviment social que reivindica que les persones han d’estar al centre de l’economia: els col·lectius més vulnerables, els productors i productores i, és clar, el conjunt de persones voluntàries, entre d’altres.

Voluntaris i voluntàries de la Botiga Solidària de Sant Boi, a l'espigolada de taronja amarga de carrer que es va fer a la ciutat el passat mes de març — Voluntaris i voluntàries de la Botiga Solidària de Sant Boi, a l’espigolada de taronja amarga de carrer que es va fer a la ciutat el passat mes de març

Un canvi de consciència social, revaloritzar els aliments i promoure una cultura d’aprofitament són aspectes clau per revertir l’amenaça del canvi climàtic i promoure l’aprofitament alimentari és una de les vies per aconseguir-ho.

Com la Laura i el Sergio, més de 2.000 voluntaris i voluntàries d’arreu de Catalunya ja han viscut experiències espigoladores al Parc Agrari del Baix Llobregat o a les zones agrícoles del Maresme, el camp de Tarragona i Terres de l’Ebre. I tu, vols afegir-te al moviment? Fes-te espigolador/a! #JoEspigolo

Una lectura crítica del nou informe sobre malbaratament alimentari publicat pel PNUMA

La Fundación Espigoladors propone una revisión de la metodología y la interpretación de los datos recogidos en el nuevo informe sobre desperdicio de PNUMA para poder avanzar hacia la construcción de soluciones transversales a esta problemática.

Una lectura crítica del nou informe sobre malbaratament alimentari publicat pel PNUMA

El malbaratament alimentari és una emergència climàtica i social. El nou informe del PNUMA publicat aquesta setmana de març mostra noves dades de la magnitud d’aquesta problemàtica. Però, encara que aquests ens puguin ser útils per crear un marc conceptual d’aquesta problemàtica, no han d’eclipsar la necessitat encara latent de crear models transversals que treballin en la prevenció i la reducció del malbaratament i dels seus efectes socials i ambientals.

La meta 12.3 dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides estableix que “D’aquí a 2030, reduir a la meitat el malbaratament d’aliments per càpita mundial en la venda al detall i a nivell dels consumidors i reduir les pèrdues d’aliments a les cadenes de producció i subministrament, incloses les pèrdues posteriors a la collita.”

Per mesurar la consecució d’aquesta meta per part dels Estats Membres signataris, s’han dissenyat dos components específics. Un mesurarà les pèrdues i un altre el malbaratament. Les pèrdues es mesuraran amb l’Índex de pèrdues d’aliments, centrat en els aliments que es descarten des de la producció als camps, fins al nivell minorista, sense incloure’l. I l’Índex de malbaratament d’aliments que incorpora els nivells minoristes i de consum. La FAO és l’encarregada del desenvolupament i mesurament de l’Índex de pèrdues i, alhora, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) el de malbaratament.

Celebrem que ahir dia 4 de març del 2021 PNUMA publiqués un primer informe sobre la situació mundial respecte a l’índex de malbaratament alimentari. Per a la seva elaboració, els investigadors i investigadores van revisar els articles publicats a nivell mundial fins ara que inclouen dades quantitatives del malbaratament generat en la distribució minorista, la restauració i les llars. Aquestes dades han estat comparades amb el concepte de malbaratament definit pel PUMA i amb la seva qualitat, que s’ha estudiat tenint en compte factors com la mida de la mostra, el mètode de mesurament utilitzat o l’abast geogràfic dels estudis. Tot i així, han elaborat una anàlisi qualitativa de la qualitat de les dades i han establert recomanacions per als Estats Membres en la seva tasca en la recollida de dades. Així mateix, també han realitzat una estimació del malbaratament alimentari per país, i han comparat els uns amb els altres.

Les principals conclusions de l’article són les següents:

El 2019 s’estima que s’han generat 931 milions de tones de residus alimentaris entre la distribució i el consum a nivell mundial.
Les xifres publicades fins ara sobre malbaratament són inferiors a les obtingudes en aquest estudi del PNUMA. Aquest assenyala que les xifres publicades el 2011 per la FAO només representen la meitat el malbaratament que es produeix en les darreres etapes de la cadena alimentària.
En el cas d’Espanya, l’estudi estima que s’estan desaprofitant 77 kg per persona i any a les llars.
Les dades publicades en aquest informe permetran fer estudis comparatius sobre l’evolució dels estats membres en matèria de prevenció i/o reducció de malbaratament alimentari. El 2022 es realitzarà una nova extrapolació per països, que es podrà comparar amb les dades recollides en aquest primer informe.
Demanen als Estats Membres realitzar estudis específics de qualitat amb què poder reportar el malbaratament alimentari generat.
Hi ha una gran manca de dades generalitzada, i amb els informes publicats les estimacions no tenen una gran precisió. Cal interpretar-les com un punt de partida, amb el qual millorar la presa de dades i situar el debat a l’esfera pública i política.

Tot i els avenços aconseguits amb aquest estudi, no podem deixar de ressaltar múltiples consideracions que al nostre parer són importants per interpretar de manera correcta les xifres recollides a l’informe del PNUMA i les conclusions que emanen d’aquest.

Qualitat de les dades:

En primer lloc, és important posar sobre la taula que els investigadors i investigadores del PNUMA reporten de manera recurrent al llarg de l’informe la incertesa existent a les dades existents fins a la data sobre malbaratament alimentari. A més, possiblement s’han quedat fora de l’anàlisi informes en llengües diferents de l’anglès. Per exemple, en el cas d’Espanya, només s’ha utilitzat una referència quan hi ha diferents informes, entre els quals hi ha el Panell de malbaratament del Ministeri d’Agricultura, que els estudia a nivell de llars.

En segon lloc, tenint en compte les característiques de l’informe, des d’Espigoladors considerem que les dades recollides no haurien d’interpretar-se de manera precisa ni fer-se servir per fer comparacions entre països. Això sí, sens dubte, les dades tenen un gran poder per definir la magnitud de la problemàtica, que sens dubte compta amb grans volums i que s’han de reduir urgentment.

Interpretació de les dades i definició de “food waste”

L’informe del PNUMA defineix “food waste” com “l’aliment i les parts no comestibles associades, retirades de la cadena de subministraments d’aliments humans (en determinades circumstàncies); venda minorista, serveis de menjar i llars. Per retirats de la cadena de subministrament d’aliments per a humans s’entén cadascuna de les destinacions finals: abocador, combustió controlada, clavegueram, escombraries / descarts / deixalles, digestió co / anaeròbica, digestió d’adob / aeròbica o aplicació al sòl.”

Les dades reportades en aquest informe consideren les parts comestibles i les no comestibles. Per tant, seria més correcte parlar de residus alimentaris i no de malbaratament alimentari, el terme que generalment s’utilitza en llengua espanyola. Som conscients que als països de llengua llatina utilitzem el terme malbaratament alimentari o similars per referir-nos al que en anglès és “food waste”, però en aquest cas és molt important tenir-ho en compte, ja que s’estan considerant les parts no comestibles de els aliments rebutjades: ossos, pells de fruites, etc.

A més, normalment els estudis realitzats per Europa i Nord Amèrica durant els darrers anys centrats a les llars han posat el focus a la part comestible dels aliments. No hem pogut aclarir si, a l’informe, aquest factor s’ha tingut en compte durant l’extrapolació de les dades realitzada sobre la base de les dades existents, i en l’elaboració del rànquing de nivells de malbaratament final per país.

Considerar les parts comestibles i no comestibles a tots els països del món per mesurar l’índex de malbaratament pot servir per unificar mètodes i estandarditzar les dades. Això no obstant, caldria considerar els patrons alimentaris i la cultura alimentària dels diferents països. A mode d’exemple, no és el mateix que una família cuini a casa pollastre a partir d’un pollastre que desploma, desossa, etc.; una família que ingereix la mateixa quantitat de pollastre però el compra en una safata monodosi. En el cas de la segona família, les plomes, ossos i parts no comestibles del pollastre s’haurien quedat en punts anteriors de la cadena alimentària, mentre que en el cas de la primera, estarien al cubell d’escombraries i serien considerades desaprofitament. Passaria el mateix amb una família que majoritàriament consumeix productes precuinats, pretallats, congelats, etc., ja que tenint en compte aquest índex acabarà generant molt menys residus a la llar que una altra que compri producte fresc directament dels productors i productores.

Volem ressaltar que cal interpretar l’informe com a exercici teòric d’extrapolació de dades, però que cal tenir cautela a l’hora d’interpretar les dades, i així ho fan els investigadors al llarg de tot l’informe. En aquest sentit, no creiem oportú comparar Nigèria, que segons l’informe té un malbaratament de 189 quilos per habitant, amb els Estats Units amb una dada de 59 quilos. En el cas de Nigèria hi ha un únic estudi de referència, i aquest és un estudi elaborat el 2016 a tan sols 100 llars per avaluar la generació de residus a casa seva.

Meta 12.3

Ens sorprèn que el PNUMA reconegui que l’Índex de pèrdues i l’Índex de malbaratament no siguin agregables. Això vol dir, que s’estan dedicant centenars d’hores de treball (més que necessàries sens dubte) per acabar obtenint unes dades parcials que seran incapaces de mostrar-nos com estan els diferents països signataris dels ODS en matèria de pèrdues i el malbaratament a nivell de sistema agroalimentari.

El problema de les pèrdues i el malbaratament alimentari és un problema estructural del sistema agroalimentari, que no es pot continuar tractant de manera parcial analitzant individualment cadascuna de les etapes de la cadena alimentària. Els volums generats en una etapa poden estar causats per comportaments i decisions d’agents que operen en una altra, ja que hi ha causes multifactorials que no comencen ni acaben tancant una etapa. Per tant, quin sentit té que una fita global de reducció de les pèrdues i el malbaratament no tingui un indicador conjunt?

Cal posar xifres als volums generats a cada etapa de la cadena, però és urgent tenir visions i aproximacions sistèmiques en aquesta diagnosi si es vol revertir l’actual panorama.

Volem també ressaltar que les definicions i conceptes usats per la FAO i PNUMA per a pèrdues i malbaratament no són equivalents als utilitzats a Europa. Així que demanem que s’interpretin les dades i els resultats dels dos índexs amb aquesta consideració. En definitiva, aquesta interpretació no agregada de les causes i tenint en compte definicions dispars, pot generar confusió, i arribar a determinats actors o etapes de la cadena en tractar-lo de manera aïllada i no en conjunt.

Cosificació dels aliments

Ens sorprèn que s’incorpori una definició de “food surplus” (excedent d’aliments) que inclogui els aliments redistribuïts per a consum humà. No sabem si de manera conscient o no, però el fet és que podria semblar que si no hi ha un intercanvi monetari, aquest aliment ja passa a ser un aliment de segones. Des d’Espigoladors considerem que els aliments són més que una simple mercaderia o commodity, i han de ser considerats com a bé imprescindible per a la nostra supervivència i benestar. El fet de qualificar d’excedent uns aliments que han estat ingerits per persones, sense entrar en com han arribat, és un clar indicatiu de la necessitat d’un enfocament més radical per atendre l’emergència climàtica i social que representen les pèrdues i malbaratament alimentari. Sense un canvi de mentalitat generalitzada no s’assolirà la meta 12.3.

Califòrnia també és espigoladora

Espigoladors vista entitats espigoladores dels Estats Units, un territori on aquesta pràctica està molt estesa.

Califòrnia també és espigoladora

Espigoladors viatgem fins als Estats Units per a conèixer altres entitats espigoladores

*Marc Farrés (dreta), responsable d’espigolaments de la Fundació Espigoladors, a* la localitat californiana de San Luis Obispo durant una espigolada amb Glean SLO.

L’Assemblea General de les Nacions Unides ha declarat el 29 de setembre Dia Internacional de Conscienciació sobre les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari. Enguany s’ha celebrat per primera vegada, i la Fundació Espigoladors n’hem organitzat una de grossa.

Una de les accions que hem dut a terme ha estat la posada en marxa de la campanya internacional #WeAreGleaners (wearegleaners/fwlday). Hem reunit més d’una vintena d’entitats espigoladores d’arreu del món amb l’objectiu de visibilitzar i reivindicar el potencial de l’espigolament com a activitat per lluitar contra les pèrdues i el malbaratament alimentari.

El nostre treball en el marc internacional, però, ja havia començat molt abans. A l’inici d’aquest 2020, en Marc Farrés, el responsable de l’àrea d’espigolaments de la nostra Fundació, va fer un viatge molt especial per l’estat de Califòrnia, a la costa oest dels Estats Units. La tria d’aquesta destinació tenia una explicació ben clara: en aquest país l’espigolament és una activitat molt consolidada, podem trobar-hi més de tres-centes entitats que s’hi dediquen. Califòrnia, a més, és un dels estats amb més conreu hortifruiter, sobretot a la seva plana central, i compta amb més de cuaranta entitats que espigolen de fruita i verdura. En Marc en va conèixer quatre, amb qui va compartir experiències i aprenentatges.

La seva ruta va començar al nord de Califòrnia, prop de San Francisco. A l’extrem sud de la badia que banya aquesta famosa ciutat, hi trobem la ciutat de San José, coneguda com a capital de la zona de Silicon Valley. El gran nombre d’empreses tecnològiques que des dels anys 70 van començar a instal·lar-s’hi, han propiciat un procés de gentrificació amb una pressió urbanística molt forta que ha guanyat terreny a l’agricultura. Però malgrat la falta de camps de conreu, en aquesta zona gairebé tots els jardins particulars de les cases, els backyards, tenen arbres fruiters. En Craig Disrerens, un veí de la zona que es dedicava al món empresarial, un bon dia va començar a preguntar-se què se’n feia de tota la fruita d’aquests jardins, i va decidir collir-la i elaborar melmelades amb un grup de nois i noies del seu barri per a aprofitar-la. L’any 2001 va fer créixer el seu projecte i va crear Village Harvest, una entitat pionera d’espigolament de backyards. Actualment han deixat de banda l’elaboració de melmelades, però amb l’ajuda de 6.000 voluntaris i voluntàries aconsegueixen espigolar 100.000 kg de fruita, majoritàriament cítrics, cada any.

Craig Disrerens, fundador de Village Harvest.

Sense allunyar-se massa de la costa però viatjant molts quilòmetres cap al sud, en Marc va arribar a la petita ciutat de San Luis Obispo, on va conèixer l’equip de Glean Slo. El que fa especial aquesta entitat nascuda l’any 2010 és que actualment forma part del banc d’aliments de la ciutat; són els seus proveïdors de fruita i verdura fresca. Els aliments que distribueixen els espigolen de backyards i cultius hortofructícoles. També recuperen aliments dels mercats de pagès (farmers market).

A Los Angeles en Marc va fer una parada obligatòria, no podia marxar de Califòrnia sense conèixer Food Forward, una organització que amb pocs anys s’ha convertit en tot un referent als Estats Units. La majoria dels aliments que recuperen, 7 milions de kg anuals, són del whoelsale Los Angeles, el mercat de majoristes de la ciutat. També espigolen backyards i, de tant en tant, ho fan a camps de cultiu. Una organització que treballa amb xifres tan elevades, necessita molt voluntaris i voluntàries per a poder funcionar: en tenen 20.700, i canalitzen els aliments a 30 Serveis de Distribució d’Aliments diferents!

Marc Farrés a Los Angeles amb l’equip de Food Forward.

Produce Good és l’última entitat que en Marc va conèixer. Es troben a Encenitas, una petita ciutat costanera de la província de San Diego. La seva activitat està centrada en l’espigolament de fruita als backyards, i una vegada a la setmana acudeixen a 4 farmers markets. En Marc va quedar enamorat de l’entorn que envolta les seves oficines: una antiga granja envoltada de prats, convertida en un espai de treball compartit.

Amb tots ells i elles, en Marc va poder compartir la situació que viu l’espigolament a Catalunya. Els va explicar el nostre model i com l’activitat que duem a terme està molt lligada al sector primari. A diferència de les entitats estatudinenques, que espigolen eminentment backyards i farmers markets, aquí tenim molta relació amb la pagesia i els seus camps. Ara bé, malgrat haver-hi diferències, l’objectiu de totes les entitats és el mateix: propiciar que els col·lectius més vulnerables tinguis accés a una alimentació saludable, i crear una xarxa ciutadana que actuï contra les pèrdues i el malbaratament alimentari.

Suport mutu des dels barris per fer front a la Covid-19

Espigoladors col·laborem amb les xarxes de suport mutu nascudes arran de la Covid-19 per garantir el dret a una alimentació saludable dels col·lectius més vulnerables.

Suport mutu des dels barris per fer front a la Covid-19

Espigoladors col·laborem amb les xarxes autogestionades nascudes arran de la crisi sanitària per garantir el dret a una alimentació saludable dels col·lectius més vulnerables.

Algunes xarxes d’aliments han vingut als camps del sector primari per recollir les fruites i verdures espigolades. Fotografia de Josep Lago

L’actual crisi causada per l’estat d’emergència de la covid-19 ha posat en evidència, un cop més, el fràgil i injust sistema socioeconòmic en què vivim. Un sistema que prioritza el creixement i el lucre econòmic, basat en les desigualtats socials, en la precarització estructural i que no té en compte l’emergència climàtica. Una crisi que, un cop més, recau violentament cap a les persones i col·lectius més vulnerats i precaritzats.

Moltes persones s’estan veient abocades a situacions d’extrema vulnerabilitat, unes situacions que no paren d’agreujar-se. Davant aquesta realitat han emergit a temps rècord diverses iniciatives veïnals i de suport mutu, des de l’autogestió, per tal de donar-li resposta. Són un total de vint xarxes de suport, a les quals la Fundació Espigoladors hem donat suport des d’un inici per contribuir a garantir l’accés a una alimentació saludable a les persones a qui donen suport. Moltes d’aquestes iniciatives s’han impulsat des de col·lectius ja consolidats, com sindicats d’habitatge, xarxes veïnals, col·lectius migrants i antiracistes, que han hagut de reinventar-se per respondre a les necessitats sorgides d’aquest context. D’altres han aparegut amb força, de manera espontània, fruit de la solidaritat veïnal.

La distribució d’aliments és una de les activitats essencials d’aquestes xarxes populars, sent l’accés a l’alimentació una de les necessitats més evidents derivada dels impactes socioeconòmics d’aquesta crisi sanitària. De manera espontània, s’han anat estructurant i organitzant aquestes xarxes de suport alimentari, que han vist augmentar exponencialment el nombre de famílies ateses, veient-se desbordades al cap de poques setmanes de l’inici de la crisi. Ara com ara trobem una vintena de xarxes de suport alimentari a l’àrea metropolitana de Barcelona, fet que evidencia que l’accés a l’alimentació no és un dret garantit per a moltes persones i famílies, posant en qüestió el sistema alimentari imperant.

Un company del Comitè d’Aliments de Poble-sec du carxofes espigolades a la Base, l’espai des d’on aquesta xarxa coordina les donacions d’aliments. Fotografia de Josep Lago

Davant aquesta realitat, des d’Espigoladors hem iniciat una col·laboració amb les diverses xarxes de suport alimentari, per tal de contribuir i seguir treballant d’acord amb el nostre propòsit: garantir una alimentació digna i saludable per a totes les persones, especialment d’aquelles que es troben en situacions de vulnerabilitat. D’aquesta manera, canalitzem aliments frescos de productors i productores locals, així com altres productes que es descarten dels circuits comercials, per tal de fer-los arribar a les diverses xarxes veïnals. Creiem que el dret a l’alimentació no hauria de reduir-se a omplir panxes, sinó que hauria de garantir una alimentació adequada, digna i saludable per a totes. La situació d’emergència social que estem vivint també ha fet el que aquestes xarxes, de manera extraordinària, rebin aliments frescos del Banc dels Aliments.

L’equip d’Espigoladors hem gestionat les donacions que el Banc d’Aliments ha fet a les diverses xarxes d’aliments.

El context de crisi evidència, novament, com les respostes des del suport mutu, són imprescindibles a l’hora d’afrontar les realitats d’una manera col·lectiva i solidària, així com per començar a repensar els nostres models de producció i de consum. Un moment de crisi com l’actual posa de relleu que necessitem canvis profunds i estructurals en la manera de viure i organitzar-nos, i un element clau és repensar de quina manera ens alimentem, com produïm el que mengem i com fer que l’alimentació sigui sostenible, adequada i accessible per a totes.

Durant aquests mesos hem pogut veure com molts agents s’han agrupat i han treballat en xarxa per poder respondre a les necessitats imperants posant les persones al centre, tenint en compte les seves necessitats i preocupacions. És un context que ens impulsa a aprendre dels errors i de l’experiència per impulsar nous models que busquin la transformació social des d’accions locals que comptin amb una visió global.

Canalització de 439 manats de calçots (11.000 unitats) a les xarxes de Poble-sec, Gòtic, Raval i l’Hospitalet.

Josep Pañella: “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”

El President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà Josep Pañella relata l’experiència de la pagesia al Parc Agrari del Baix Llobregat durant un 2020 marcat per fortes inundacions i la Covid-19

Josep Pañella: “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”

El President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà relata l’experiència de la pagesia del Parc Agrari del Baix Llobregat durant un 2020 marcat per fortes inundacions i la Covid-19.

Els agricultors i les agricultores del Parc Agrari del Baix Llobregat fa anys que es veuen obligats a afrontar múltiples contratemps per seguir duent a terme la seva tasca. Josep Pañella President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà, explica que des del 2018 fins ara “anem molt malament”. “El 2018 vam tenir tres inundacions, i el 2019 una pedregada amb l’epicentre a Gavà”, diu. Ara bé, l’any més difícil ha estat el 2020: al mes de gener el temporal Glòria va inundar molts camps i va fer perdre collites; l’ha seguit la Covid-19, que ha dificultat la comercialització de molts productes; i al mes d’abril la pagesia del Parc Agrari ha hagut de fer front a noves inundacions.

Pañella es mostra molt preocupat per aquestes inundacions sistèmiques, que assegura que afecten sobretot a Gavà i Viladecans. Per fer-hi front van iniciar la campanya La pagesia s’ofega, volem solucions juntament amb la Cooperativa de Viladecans. “Buscàvem suport, que la gent sabés que la pagesia del Parc Agrari estem abandonats, que tenim les mateixes estructures que fa 30 anys”, explica. Quan van començar a tenir reunions amb les diverses institucions per buscar-hi una solució, va irrompre la Covid-19 i les negociacions es van paralitzar. Tot i així, Pañella és optimista: “l’administració no ho deixarà, està valenta”.

A ell, però, el Glòria el va fer perdre bona part dels calçots i tota la collita d’espinacs. Amb les inundacions d’abril ha tornat a perdre espinacs i, aquesta vegada, també patata. “Jo de patates no recordo haver-ne perdut mai, i quan parlo amb les persones més grans em diuen que tampoc ho havien vist mai”, ressalta. D’aquesta collita no en podrà aprofitar ni el 20%: “Crec que no en podré tenir ni per casa meva”, especifica.

La Covid-19 també ha estat la responsable de la pèrdua de bona part de les collites més característiques de Gavà, el calçot i l’espàrrec blanc. “El calçot d’aquest any ja anava tard a causa dels aiguats, i la Covid-19 ens va enganxar a final de temporada”, diu Pañella. Ell calcula que a Gavà es va perdre aproximadament el 25% de la collita a causa del tancament de la restauració, 1 milió dels 4 que generalment comercialitzen. Malgrat que explica que les diverses campanyes de suport, com la #CalçotadaAcasa impulsada per Espigoladors, els van ajudar, les vendes han estat molt menors que els altres anys.

L’espàrrec blanc també és un cultiu que es destina majoritàriament a la restauració, i per tant la Covid-19 n’han fet disminuir dràsticament la comercialització. Pañella explica que en els últims anys la demanda d’aquest cultiu havia crescut molt gràcies a la implicació, precisament, del sector de la restauració. Fa referència a l’Associació Gastronomia i Turisme (AGT) del Baix Llobregat: “Han fet molta promoció de l’espàrrec, ens han permès donar-li un valor i crec que els pròxims anys, si no passa res, podem donar-li sortida”.

Gavà té una tradició històrica amb aquest cultiu: durant els anys 30 del segle passat va viure el seu moment de màxima esplendor i es va començar a celebrar la Fira de l’Espàrrec. Enguany, la Fira ha hagut de ser virtual, i Pañella assegura que no ha contribuït a augmentar les vendes. “Hi ha molts pagesos que ni els han collit”, lamenta. I és que l’espàrrec requereix molta dedicació a l’hora de la collita, que s’ha de fer manualment i amb molta cura. Ell, però, sí que els ha collit. “Era el primer any que en plantava, m’hi havia engrescat i m’he trobat amb aquest problema. N’he regalat molts”, explica.

Malgrat la unicitat d’aquest 2020, no és la primera vegada que Pañella es veu obligat a superar situacions d’adversitat. “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”, relata. Ell vol ser optimista, assegura que plantarà el mateix que l’any passat, però sempre dubtant sobre què els espera l’any vinent. Això sí, sap que si alguna cosa bona n’hem tret d’aquesta situació sense precedents, és que tothom ha vist clar que “la pagesia és necessària”.

#MalbaratarNoEsLegal: la prevenció del malbaratament alimentari ja té Llei

Aprovada al Parlament una nova Llei sobre la Reducció del Malbaratament Alimentari. Una norma pionera a Europa centrada en la prevenció i que regula l’espigolament.

#MalbaratarNoEsLegal: la prevenció del malbaratament alimentari ja té Llei

“Malbaratament és una paraula que estem aprenent a dir”, deia la cuinera Ada Parellada durant un acte de la Fundació Espigoladors. Parellada es referia al fet que les pèrdues i el malbaratament alimentari és un problema que tot just comença a ser conegut i que compta amb poca mobilització social. Malgrat ser un dels causants del canvi climàtic, les persones segueixen quedant sorpreses la primera vegada que coneixen la xifra que 1/3 dels aliments produïts anualment a escala global mai arribaran a ser consumits.

Per fer front a aquesta problemàtica global, el passat dimecres dia 4 de març el Parlament va aprovar per unanimitat la Llei sobre la Reducció del Malbaratament Alimentari. En el procés de creació d’aquesta norma hi van participar diverses organitzacions, sindicats i administracions, que es van marcar el repte de reduir, l’any 2030, les pèrdues i el malbaratament alimentari en un 50%. Una d’elles vam ser nosaltres, perquè considerem que l’existència de marcs legals és indispensable per a la disminució d’aquesta problemàtica.

La norma Catalana persegueix l’objectiu de prevenir la generació de pèrdues i malbaratament en tots els estadis de la cadena alimentària, des del sector primari fins als consumidors finals. Aquesta finalitat preventiva és precisament el que la diferencia de les ja existents lleis francesa i italiana, centrades en la redistribució dels excedents alimentaris. A més, és també el primer text legal europeu que regula l’espigolament i l’entén com una activitat de prevenció. En definitiva, és una llei pionera que suposarà un canvi de paradigma en l’activitat dels diversos agents de la cadena alimentaria.

Aquí teniu 5 punts clau de la nova Llei:

1.L’espigolament, una pràctica regulada i sense ànim de lucre

La norma defineix l’espigolament com una activitat complementària i sense ànim de lucre que contribueix a la prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari. En aquest sentit, es publicarà una Guia de Bones Pràctiques per un Espigolament Segur, redactada per la nostra Fundació per encàrrec del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat.

Les organitzacions que duguin a terme aquesta activitat hauran de promocionar la inserció laboral de col·lectius desafavorits, i destinar els excedents a persones en situació d’exclusió social.

2. Sector primari, empreses i entitats distribuïdores obligades a prevenir i quantificar

Tots els agents implicats en la cadena alimentària hauran de disposar i aplicar un “Pla de Prevenció de les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari”. Així mateix, també estaran obligades a quantificar les pèrdues i malbaratament que creen amb la seva activitat. Aquesta informació és bàsica per seguir avançant en les solucions a aquesta problemàtica social i mediambiental, que actualment compta amb poques dades.

3. L’administració pública també tindrà obligacions

L’Administració serà l’encarregada d’analitzar i ordenar totes les dades provinents dels diversos agents de la cadena alimentària. També ho serà de facilitar la creació d’espais i sistemes per a la distribució d’excedents, i d’elaborar el Pla Estratègic de Prevenció de pèrdues i malbaratament.

4. Aliments de temporada i tuppers als restaurants

El sector de la restauració i de l’hostaleria tindrà l’obligació de promoure el consum de productes de temporada i de proximitat. De la mateixa manera, haurà de facilitar que els consumidors i consumidores s’emportin tot el que no han pogut acabar-se amb un envàs biodegradable o reciclable.

5. La sensibilització, una eina també imprescindible

Administració i empreses implicades en la cadena alimentària hauran de vetllar per al foment del coneixement envers aquesta problemàtica global. Entre altres aspectes, també hauran de fomentar bones pràctiques comercials. L’Administració Pública, a més, haurà d’incloure les pèrdues i el malbaratament alimentari dins els plans educatius.

Espigoladors celebrem l’aprovació d’aquesta norma. La considerem una mostra de compromís per part de l’Administració i de totes les entitats implicades en la seva redacció. Sabem que si sumem forces, arribarem més lluny.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric de l’activitat

Un repàs històric de la pràctica d’espigolar passant per texts religiosos, normes escrites i obres artístiques.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric

*Des Gl*eneuses (1857), de Jean-François Millet

El sentit propi i el sentit figurat dels mots, en moltes ocasions, difereix. No té massa a veure un “núvol” amb “estar als núvols”, o un “gos” amb “fer el gos”. Amb el mot “espigolar”, però, no passa el mateix: els seus dos sentits són propers. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, espigolar significa collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp després de la collita general. Figuradament, en canvi, espigolar s’usa per designar l’acció d’arreplegar allò que un altre ha deixat, “arreplegar d’ací i d’allà”, afegeix el diccionari.

Així doncs, les dues definicions deixen clar que espigolar té a veure amb collir i arreplegar, dos verbs que demanen un context diferent per dur-se a terme però que poden referir-se a una mateixa acció. El que no deixen clar les definicions, és qui ha de dur a terme l’acció i on s’ha de destinar el producte recuperat perquè una pràctica es pugui considerar una espigolada. Per sort, trobem molts documents històrics que ens ajuden a concretar aquestes informacions. Una de les primeres mencions a aquesta pràctica la trobem a l’Antic Testament de la Bíblia. Al Levític 23:22 hi diu: “Quan segueu els sembrants, no arribeu fins al patió del camp ni recolliu les espigolalles: deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu”. Aquest és només un exemple de les referències bíbliques a la pràctica d’espigolar, que es reserva en tot moment a les persones sense recursos.

Els rabins jueus, religió que també es basa en l’Antic Testament, van decidir fer una lectura tancada i excloent de les interpretacions bíbliques de l’espigolament. Va ser així com van decidir que només es podria espigolar blat i vinya sempre que no se n’obtingués cap mena de benefici. Aquesta manca de benefici xocava amb l’ús que es feia a països com Anglaterra, on els productes espigolats conformaven bona part dels ingressos de la població més vulnerable. Trobem altres religions que també fan referència a la pràctica d’espigolar: l’Hinduisme la defineix com una de les quatre millors ocupacions dels Brähmans, i el Jainisme l’inclou a les seves rutines de mendicitat. L’Islam, en canvi, és una religió amb poques referències agrícoles, i defineix l’espigolament com l’acció de recollir alguna cosa de terra.

Les religions deixaven oberta la possibilitat d’espigolar els camps que ja havien estat collits a tothom qui no tingués recursos. Les representacions artístiques de la primera meitat del segle XIX sobre aquesta pràctica reforcen aquest encaix. Dones sense recursos en són les protagonistes, i moltes vegades estan acompanyades de la figura d’un patró que les observa. El secret de per què només hi estan representades dones és ben senzill i respon als rols de gènere assignats al llarg dels segles: l’espigolament era una tasca que requeria atenció i no pas força física, per això es reservava a aquest col·lectiu. A més, el fet que es pogués fer conjuntament amb infants, que també s’encarregaven de collir grans i aliments, reforçava aquesta assignació.

“Des Gleneuses”(“Les espigoladores”), de Jean-François Millet, és el quadre més reconegut sobre aquesta temàtica, però van ser múltiples els artistes que van retratar aquesta realitat. Vincent van Gogh és qui va aconseguir fer un recull més realista de les condicions d’aquestes dones espigoladores: mentre a les altres pintures apareixen amb figures esveltes, Van Gogh les pinta cansades i primes, captant d’aquesta manera el patiment de les classes treballadores rurals de l’època.

Des de l’època medieval, l’espigolament va ser una pràctica que es va dur a terme a la majoria dels països Europeus amb poca regulació. Els camps estaven protegits per un guàrdia fins que s’acabava la collita, i era llavors quan començaven els dies d’espigolament. Amb el so d’una campana es marcava l’inici de la jornada, que acabava als vespres amb el mateix so. Amb aquesta pràctica s’intentava que tothom tingués les mateixes possibilitats d’espigolar aliments suficients per a poder menjar i, fins i tot, fer una mica de negoci. Durant l’edat moderna els espigoladors no van desaparèixer. A França, el rei Enric II va emetre un decret sobre l’espigolament l’any 1554: “el dret a l’espigolament és per a la gent gran, per als infants, pels més desafavorits i per als discapacitats”.

Amb la finalització de l’edat moderna i l’auge de la propietat privada a les explotacions agrícoles, la pràctica d’espigolar va esdevenir cada vegada més regulada. Al Regne Unit, l’any 1788 es va dur a terme un procés judicial anomenat “The Great Gleaning Case” (“El gran cas de l’Espigolament”). Per primera vegada, un jutge va fer prevaldre del dret a la propietat privada per sobre el dret universal a espigolar, decretant que era necessari el consentiment del propietari per exercir l’espigolament. Des d’aquell moment, al Regne Unit l’espigolament va deixar de ser considerant un dret universal perquè, deia la sentència, no tothom n’estava informat. A la Unió Soviètica, molts anys més tard, encara van anar més enllà, fins al punt de prohibir aquesta pràctica per considerar-la un malmetement de la producció estatal. Altres països com la Xina i França, en canvi, sí que contemplaven el dret a espigolar a les seves regulacions estatals. Però per més que la regulació fos laxa, amb l’arribada de la segona industrialització i la societat de consum, la pràctica de l’espigolament va arribar al seu final.

Avui en dia, a alguns llocs del món occidental s’ha recuperat la pràctica d’espigolar. El perfil de les persones espigoladores i els aliments que recullen, però, han canviat. Qui espigola els camps ja no són persones sense recursos del món rural, ara són majoritàriament persones de cuitat amb un bon nivell socioeconòmic i preocupades per les problemàtiques mediambientals. Les pèrdues i el malbaratament alimentari, consistent en la pèrdua d’aliments nutritius destinats al consum humà al llarg de la cadena de subministrament, és una de les problemàtiques mediambientals contra la qual lluiten els nous espigoladors. Es calcula que anualment, a escala mundial, es malbaraten 1.300 milions de tones d’aliments, l’equivalent a un terç del menjar produït. Per fer front a aquestes xifres i recuperar aliments que d’altra forma haguessin estat descartats, han aparegut diverses organitzacions arreu del món que, a través de voluntaris que espigolen els camps, els recuperen i els donen una segona vida. La Fundació Espigoladors, implementada a Catalunya, n’és una, però també trobem, per exemple, la FeedBack a Anglaterra i la Sant Andrews Society als Estats Units.

A través de l’apropament de la ciutadania al camp, la Fundació Espigoladors persegueix l’objectiu de dotar de valor de valor els aliments i la feina realitzada pel sector primari. Amb les seves accions, que realitzen conjuntament amb una xarxa de pagesos i pageses compromeses, redueixen el malbaratament i les pèrdues alimentaries i garanteixen l’accés a una alimentació saludable a col·lectius que es troben en risc d’exclusió social.

Ells i elles asseguren que el seu objectiu final és desaparèixer, perquè només això voldrà dir que han aconseguit el seu objectiu: acabar amb el malbaratament alimentari. Això sí, haurà d’anar acompanyat de la consecució d’una igualtat social real que garanteixi l’accés a una alimentació saludable a tothom.