Suport mutu des dels barris per fer front a la Covid-19

Espigoladors col·laborem amb les xarxes de suport mutu nascudes arran de la Covid-19 per garantir el dret a una alimentació saludable dels col·lectius més vulnerables.

Suport mutu des dels barris per fer front a la Covid-19

Espigoladors col·laborem amb les xarxes autogestionades nascudes arran de la crisi sanitària per garantir el dret a una alimentació saludable dels col·lectius més vulnerables.

Algunes xarxes d’aliments han vingut als camps del sector primari per recollir les fruites i verdures espigolades. Fotografia de Josep Lago

L’actual crisi causada per l’estat d’emergència de la covid-19 ha posat en evidència, un cop més, el fràgil i injust sistema socioeconòmic en què vivim. Un sistema que prioritza el creixement i el lucre econòmic, basat en les desigualtats socials, en la precarització estructural i que no té en compte l’emergència climàtica.  Una crisi que, un cop més, recau violentament cap a les persones i col·lectius més vulnerats i precaritzats.

Moltes persones s’estan veient abocades a situacions d’extrema vulnerabilitat, unes situacions que no paren d’agreujar-se. Davant aquesta realitat han emergit a temps rècord diverses iniciatives veïnals i de suport mutu, des de l’autogestió, per tal de donar-li resposta. Són un total de vint xarxes de suport, a les quals la Fundació Espigoladors hem donat suport  des d’un inici per contribuir a garantir l’accés a una alimentació saludable a les persones a qui donen suport. Moltes d’aquestes iniciatives s’han impulsat des de col·lectius ja consolidats, com sindicats d’habitatge, xarxes veïnals, col·lectius migrants i antiracistes, que han hagut de reinventar-se per respondre a les necessitats sorgides d’aquest context. D’altres han aparegut amb força, de manera espontània, fruit de la solidaritat veïnal.

La distribució d’aliments és una de les activitats essencials d’aquestes xarxes populars, sent l’accés a l’alimentació una de les necessitats més evidents derivada dels impactes socioeconòmics d’aquesta crisi sanitària. De manera espontània, s’han anat estructurant i organitzant aquestes xarxes de suport alimentari, que han vist augmentar exponencialment el nombre de famílies ateses, veient-se desbordades al cap de poques setmanes de l’inici de la crisi. Ara com ara trobem una vintena de xarxes de suport alimentari a l’àrea metropolitana de Barcelona, fet que evidencia que l’accés a l’alimentació no és un dret garantit per a moltes persones i famílies, posant en qüestió el sistema alimentari imperant.

Un company del Comitè d’Aliments de Poble-sec du carxofes espigolades a la Base, l’espai des d’on aquesta xarxa coordina les donacions d’aliments. Fotografia de Josep Lago

Davant aquesta realitat, des d’Espigoladors hem iniciat una col·laboració amb les diverses xarxes de suport alimentari, per tal de contribuir i seguir treballant d’acord amb el nostre propòsit: garantir una alimentació digna i saludable per a totes les persones, especialment d’aquelles que es troben en situacions de vulnerabilitat. D’aquesta manera, canalitzem aliments frescos de productors i productores locals, així com altres productes que es descarten dels circuits comercials, per tal de fer-los arribar a les diverses xarxes veïnals. Creiem que el dret a l’alimentació no hauria de reduir-se a omplir panxes, sinó que hauria de garantir una alimentació adequada, digna i saludable per a totes. La situació d’emergència social que estem vivint també ha fet el que aquestes xarxes, de manera extraordinària, rebin aliments frescos del Banc dels Aliments.  

L’equip d’Espigoladors hem gestionat les donacions que el Banc d’Aliments ha fet a les diverses xarxes d’aliments.

El context de crisi evidència, novament, com les respostes des del suport mutu, són imprescindibles a l’hora d’afrontar les realitats d’una manera col·lectiva i solidària, així com per començar a repensar els nostres models de producció i de consum. Un moment de crisi com l’actual posa de relleu que necessitem canvis profunds i estructurals en la manera de viure i organitzar-nos, i un element clau és repensar de quina manera ens alimentem, com produïm el que mengem i com fer que l’alimentació sigui sostenible, adequada i accessible per a totes.

Durant aquests mesos hem pogut veure com molts agents s’han agrupat i han treballat en xarxa per poder respondre a les necessitats imperants posant les persones al centre, tenint en compte les seves necessitats i preocupacions. És un context que ens impulsa a aprendre dels errors i de l’experiència per impulsar nous models que busquin la transformació social des d’accions locals que comptin amb una visió global.

Canalització de 439 manats de calçots (11.000 unitats) a les xarxes de Poble-sec, Gòtic, Raval i l’Hospitalet.

Josep Pañella: “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”

El President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà Josep Pañella relata l’experiència de la pagesia al Parc Agrari del Baix Llobregat durant un 2020 marcat per fortes inundacions i la Covid-19

Josep Pañella: “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”

El President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà relata l’experiència de la pagesia del Parc Agrari del Baix Llobregat durant un 2020 marcat per fortes inundacions i la Covid-19.

Josep Pañella

Els agricultors i les agricultores del Parc Agrari del Baix Llobregat fa anys que es veuen obligats a afrontar múltiples contratemps per seguir duent a terme la seva tasca.  Josep Pañella President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà, explica que des del 2018 fins ara “anem molt malament”. “El 2018 vam tenir tres inundacions, i el 2019 una pedregada amb l’epicentre a Gavà”, diu. Ara bé, l’any més difícil ha estat el 2020: al mes de gener el temporal Glòria va inundar molts camps i va fer perdre collites; l’ha seguit la Covid-19, que ha dificultat la comercialització de molts productes; i al mes d’abril la pagesia del Parc Agrari ha hagut de fer front a noves inundacions. 

Pañella es mostra molt preocupat per aquestes inundacions sistèmiques, que assegura que afecten sobretot a Gavà i Viladecans. Per fer-hi front van iniciar la campanya La pagesia s’ofega, volem solucions juntament amb la Cooperativa de Viladecans. “Buscàvem suport, que la gent sabés que la pagesia del Parc Agrari estem abandonats, que tenim les mateixes estructures que fa 30 anys”, explica. Quan van començar a tenir reunions amb les diverses institucions per buscar-hi una solució, va irrompre la Covid-19 i les negociacions es van paralitzar. Tot i així, Pañella és optimista: “l’administració no ho deixarà, està valenta”.

A ell, però, el Glòria el va fer perdre bona part dels calçots i tota la collita d’espinacs. Amb les inundacions d’abril ha tornat a perdre espinacs i, aquesta vegada, també patata. “Jo de patates no recordo haver-ne perdut mai, i quan parlo amb les persones més grans em diuen que tampoc ho havien vist mai”, ressalta. D’aquesta collita no en podrà aprofitar ni el 20%: “Crec que no en podré tenir ni per casa meva”, especifica.

Inundacions als camps de Gavà

La Covid-19 també ha estat la responsable de la pèrdua de bona part de les collites més característiques de Gavà, el calçot i l’espàrrec blanc. “El calçot d’aquest any ja anava tard a causa dels aiguats, i la Covid-19 ens va enganxar a final de temporada”, diu Pañella. Ell calcula que a  Gavà es va perdre aproximadament el 25% de la collita a causa del tancament de la restauració, 1 milió dels 4 que generalment comercialitzen. Malgrat que explica que les diverses campanyes de suport, com la #CalçotadaAcasa impulsada per Espigoladors, els van ajudar, les vendes han estat molt menors que els altres anys.

L’espàrrec blanc també és un cultiu que es destina majoritàriament a la restauració, i per tant la Covid-19 n’han fet disminuir dràsticament la comercialització. Pañella explica que en els últims anys la demanda d’aquest cultiu havia crescut molt gràcies a la implicació, precisament, del sector de la restauració. Fa referència a l’Associació Gastronomia i Turisme (AGT) del Baix Llobregat: “Han fet molta promoció de l’espàrrec, ens han permès donar-li un valor i crec que els pròxims anys, si no passa res, podem donar-li sortida”.

Gavà té una tradició històrica amb aquest cultiu: durant els anys 30 del segle passat va viure el seu moment de màxima esplendor i es va començar a celebrar la Fira de l’Espàrrec. Enguany, la Fira ha hagut de ser virtual, i Pañella assegura que no ha contribuït a augmentar les vendes. “Hi ha molts pagesos que ni els han collit”, lamenta. I és que l’espàrrec requereix molta dedicació a l’hora de la collita, que s’ha de fer manualment i amb molta cura. Ell, però, sí que els ha collit. “Era el primer any que en plantava, m’hi havia engrescat i m’he trobat amb aquest problema. N’he regalat molts”, explica.

Josep Pañella collint espàrrecs a Gavà

Malgrat la unicitat d’aquest 2020, no és la primera vegada que Pañella es veu obligat a superar situacions d’adversitat. “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”, relata. Ell vol ser optimista, assegura que plantarà el mateix que l’any passat, però sempre dubtant sobre què els espera l’any vinent. Això sí, sap que si alguna cosa bona n’hem tret d’aquesta situació sense precedents, és que tothom ha vist clar que “la pagesia és necessària”.

#MalbaratarNoEsLegal: la prevenció del malbaratament alimentari ja té Llei

Aprovada al Parlament una nova Llei sobre la Reducció del Malbaratament Alimentari. Una norma pionera a Europa centrada en la prevenció i que regula l’espigolament.

#MalbaratarNoEsLegal: la prevenció del malbaratament alimentari ja té Llei

“Malbaratament és una paraula que estem aprenent a dir”, deia la cuinera Ada Parellada durant un acte de la Fundació Espigoladors. Parellada es referia al fet que les pèrdues i el malbaratament alimentari és un problema que tot just comença a ser conegut i que compta amb poca mobilització social. Malgrat ser un dels causants del canvi climàtic, les persones segueixen quedant sorpreses la primera vegada que coneixen la xifra que 1/3 dels aliments produïts anualment a escala global mai arribaran a ser consumits.

Per fer front a aquesta problemàtica global, el passat dimecres dia 4 de març el Parlament va aprovar per unanimitat la Llei sobre la Reducció del Malbaratament Alimentari. En el procés de creació d’aquesta norma hi van participar diverses organitzacions, sindicats i administracions, que es van marcar el repte de reduir, l’any 2030, les pèrdues i el malbaratament alimentari en un 50%. Una d’elles vam ser nosaltres, perquè considerem que l’existència de marcs legals és indispensable per a la disminució d’aquesta problemàtica.

La norma Catalana persegueix l’objectiu de prevenir la generació de pèrdues i malbaratament en tots els estadis de la cadena alimentària, des del sector primari fins als consumidors finals. Aquesta finalitat preventiva és precisament el que la diferencia de les ja existents lleis francesa i italiana, centrades en la redistribució dels excedents alimentaris. A més, és també el primer text legal europeu que regula l’espigolament i l’entén com una activitat de prevenció. En definitiva, és una llei pionera que suposarà un canvi de paradigma en l’activitat dels diversos agents de la cadena alimentaria.

Aquí teniu 5 punts clau de la nova Llei:

1.L’espigolament, una pràctica regulada i sense ànim de lucre

La norma defineix l’espigolament com una activitat complementària i sense ànim de lucre que contribueix a la prevenció de les pèrdues i el malbaratament alimentari. En aquest sentit, es publicarà una Guia de Bones Pràctiques per un Espigolament Segur, redactada per la nostra Fundació per encàrrec del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat.

Les organitzacions que duguin a terme aquesta activitat hauran de promocionar la inserció laboral de col·lectius desafavorits, i destinar els excedents a persones en situació d’exclusió social.  

2. Sector primari, empreses i entitats distribuïdores obligades a prevenir  i quantificar

Tots els agents implicats en la cadena alimentària hauran de disposar i aplicar un “Pla de Prevenció de les Pèrdues i el Malbaratament Alimentari”. Així mateix, també estaran obligades a quantificar les pèrdues i malbaratament que creen amb la seva activitat. Aquesta informació és bàsica per seguir avançant en les solucions a aquesta problemàtica social i mediambiental, que actualment compta amb poques dades.

3. L’administració pública també tindrà obligacions

L’Administració serà l’encarregada d’analitzar i ordenar totes les dades provinents dels diversos agents de la cadena alimentària. També ho serà de facilitar la creació d’espais i sistemes per a la distribució d’excedents, i d’elaborar el Pla Estratègic de Prevenció de pèrdues i malbaratament.

4. Aliments de temporada i tuppers als restaurants

El sector de la restauració i de l’hostaleria tindrà l’obligació de promoure el consum de productes de temporada i de proximitat. De la mateixa manera, haurà de facilitar que els consumidors i consumidores s’emportin tot el que no han pogut acabar-se amb un envàs biodegradable o reciclable.

5. La sensibilització, una eina també imprescindible

Administració i empreses implicades en la cadena alimentària hauran de vetllar per al foment del coneixement envers aquesta problemàtica global. Entre altres aspectes, també hauran de fomentar bones pràctiques comercials. L’Administració Pública, a més, haurà d’incloure les pèrdues i el malbaratament alimentari dins els plans educatius.

Espigoladors celebrem l’aprovació d’aquesta norma. La considerem una mostra de compromís per part de l’Administració i de totes les entitats implicades en la seva redacció. Sabem que si sumem forces, arribarem més lluny.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric de l’activitat

Un repàs històric de la pràctica d’espigolar passant per texts religiosos, normes escrites i obres artístiques.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric

"The Gleaners" por Jean-François Millet (1857)
Des Gleneuses (1857), de Jean-François Millet

El sentit propi i el sentit figurat dels mots, en moltes ocasions, difereix. No té massa a veure un “núvol” amb “estar als núvols”, o un “gos” amb “fer el gos”. Amb el mot “espigolar”, però, no passa el mateix: els seus dos sentits són propers. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, espigolar significa collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp després de la collita general. Figuradament, en canvi, espigolar s’usa per designar l’acció d’arreplegar allò que un altre ha deixat, “arreplegar d’ací i d’allà”, afegeix el diccionari.

Així doncs, les dues definicions deixen clar que espigolar té a veure amb collir i arreplegar, dos verbs que demanen un context diferent per dur-se a terme però que poden referir-se a una mateixa acció. El que no deixen clar les definicions, és qui ha de dur a terme l’acció i on s’ha de destinar el producte recuperat perquè una pràctica es pugui considerar una espigolada. Per sort, trobem molts documents històrics que ens ajuden a concretar aquestes informacions. Una de les primeres mencions a aquesta pràctica la trobem a l’Antic Testament de la Bíblia. Al Levític 23:22 hi diu: “Quan segueu els sembrants, no arribeu fins al patió del camp ni recolliu les espigolalles: deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu”. Aquest és només un exemple de les referències bíbliques a la pràctica d’espigolar, que es reserva en tot moment a les persones sense recursos.

Els rabins jueus, religió que també es basa en l’Antic Testament, van decidir fer una lectura tancada i excloent de les interpretacions bíbliques de l’espigolament. Va ser així com van decidir que només es podria espigolar blat i vinya sempre que no se n’obtingués cap mena de benefici. Aquesta manca de benefici xocava amb l’ús que es feia a països com Anglaterra, on els productes espigolats conformaven bona part dels ingressos de la població més vulnerable. Trobem altres religions que també fan referència a la pràctica d’espigolar: l’Hinduisme la defineix com una de les quatre millors ocupacions dels Brähmans, i el Jainisme l’inclou a les seves rutines de mendicitat. L’Islam, en canvi, és una religió amb poques referències agrícoles, i defineix l’espigolament com l’acció de recollir alguna cosa de terra.

Les religions deixaven oberta la possibilitat d’espigolar els camps que ja havien estat collits a tothom qui no tingués recursos. Les representacions artístiques de la primera meitat del segle XIX sobre aquesta pràctica reforcen aquest encaix. Dones sense recursos en són les protagonistes, i moltes vegades estan acompanyades de la figura d’un patró que les observa. El secret de per què només hi estan representades dones és ben senzill i respon als rols de gènere assignats al llarg dels segles: l’espigolament era una tasca que requeria atenció i no pas força física, per això es reservava a aquest col·lectiu. A més, el fet que es pogués fer conjuntament amb infants, que també s’encarregaven de collir grans i aliments, reforçava aquesta assignació.

“Des Gleneuses”(“Les espigoladores”), de Jean-François Millet, és el quadre més reconegut sobre aquesta temàtica, però van ser múltiples els artistes que van retratar aquesta realitat. Vincent van Gogh és qui va aconseguir fer un recull més realista de les condicions d’aquestes dones espigoladores: mentre a les altres pintures apareixen amb figures esveltes, Van Gogh les pinta cansades i primes, captant d’aquesta manera el patiment de les classes treballadores rurals de l’època.

Des de l’època medieval, l’espigolament va ser una pràctica que es va dur a terme a la majoria dels països Europeus amb poca regulació. Els camps estaven protegits per un guàrdia fins que s’acabava la collita, i era llavors quan començaven els dies d’espigolament. Amb el so d’una campana es marcava l’inici de la jornada, que acabava als vespres amb el mateix so. Amb aquesta pràctica s’intentava que tothom tingués les mateixes possibilitats d’espigolar aliments suficients per a poder menjar i, fins i tot, fer una mica de negoci. Durant l’edat moderna els espigoladors no van desaparèixer. A França, el rei Enric II va emetre un decret sobre l’espigolament l’any 1554: “el dret a l’espigolament és per a la gent gran, per als infants, pels més desafavorits i per als discapacitats”.

Amb la finalització de l’edat moderna i l’auge de la propietat privada a les explotacions agrícoles, la pràctica d’espigolar va esdevenir cada vegada més regulada. Al Regne Unit, l’any 1788 es va dur a terme un procés judicial anomenat “The Great Gleaning Case” (“El gran cas de l’Espigolament”). Per primera vegada, un jutge va fer prevaldre del dret a la propietat privada per sobre el dret universal a espigolar, decretant que era necessari el consentiment del propietari per exercir l’espigolament. Des d’aquell moment, al Regne Unit l’espigolament va deixar de ser considerant un dret universal perquè, deia la sentència, no tothom n’estava informat. A la Unió Soviètica, molts anys més tard, encara van anar més enllà, fins al punt de prohibir aquesta pràctica per considerar-la un malmetement de la producció estatal. Altres països com la Xina i França, en canvi, sí que contemplaven el dret a espigolar a les seves regulacions estatals. Però per més que la regulació fos laxa, amb l’arribada de la segona industrialització i la societat de consum, la pràctica de l’espigolament va arribar al seu final.

Avui en dia, a alguns llocs del món occidental s’ha recuperat la pràctica d’espigolar. El perfil de les persones espigoladores i els aliments que recullen, però, han canviat. Qui espigola els camps ja no són persones sense recursos del món rural, ara són majoritàriament persones de cuitat amb un bon nivell socioeconòmic i preocupades per les problemàtiques mediambientals. Les pèrdues i el malbaratament alimentari, consistent en la pèrdua d’aliments nutritius destinats al consum humà al llarg de la cadena de subministrament, és una de les problemàtiques mediambientals contra la qual lluiten els nous espigoladors. Es calcula que anualment, a escala mundial, es malbaraten 1.300 milions de tones d’aliments, l’equivalent a un terç del menjar produït. Per fer front a aquestes xifres i recuperar aliments que d’altra forma haguessin estat descartats, han aparegut diverses organitzacions arreu del món que, a través de voluntaris que espigolen els camps, els recuperen i els donen una segona vida. La Fundació Espigoladors, implementada a Catalunya, n’és una, però també trobem, per exemple, la FeedBack a Anglaterra i la Sant Andrews Society als Estats Units.

Autor: Jordi Flores

A través de l’apropament de la ciutadania al camp, la Fundació Espigoladors persegueix l’objectiu de dotar de valor de valor els aliments i la feina realitzada pel sector primari. Amb les seves accions, que realitzen conjuntament amb una xarxa de pagesos i pageses compromeses, redueixen el malbaratament i les pèrdues alimentaries i garanteixen l’accés a una alimentació saludable a col·lectius que es troben en risc d’exclusió social.

Ells i elles asseguren que el seu objectiu final és desaparèixer, perquè només això voldrà dir que han aconseguit el seu objectiu: acabar amb el malbaratament alimentari. Això sí, haurà d’anar acompanyat de la consecució d’una igualtat social real que garanteixi l’accés a una alimentació saludable a tothom.