UE-Mercosur i el futur de l’agricultura sostenible

Claus per entendre un acord comercial que genera debat sobre el camp, el medi ambient i els sistemes alimentaris.

La firma recent de l’acord comercial entre la Unió Europea (UE) i els països del Mercosur ha generat opinions molt diverses. Des d’Espigoladors volem aportar una mirada general per entendre què suposa aquest acord i per què desperta tants dubtes, posant el focus especialment al sector agroalimentari.

Aquest acord arriba en un moment marcat per tensions comercials, imposició d’aranzels pel govern dels Estats Units, i dependència d’Europa de primeres matèries provinents de la Xina (especialment minerals), país que, al seu torn, incrementa la seva influència en regions com Llatinoamèrica (Hernàndez, 2026). Davant aquest panorama, la UE requereix nous mercats i socis comercials, especialment per a la importació de matèries primeres necessàries per a la transició energètica (EuroEFE, 2026).

Quin ha estat el procés per assolir l’acord i quins components en té?

Les negociacions entre la UE i el Mercosur van començar el 1999 i no va ser fins a finals del 2024 quan es van tancar els principals textos. L’acord inclou un ampli marc de cooperació política, econòmica i comercial, així com un acord interí centrat en la liberalització del comerç.

Aquest acord interí permetria aplicar part de les mesures abans de la ratificació completa per tots els parlaments. Tot i això, la seva posada en marxa segueix subjecta a revisions jurídiques, per la qual cosa el procés continua obert i amb incerteses.

Quins objectius vol l’acord?

L’acord persegueix com a objectius: augmentar el comerç i la inversió bilateral, reduir les barreres aranzelàries i no aranzelàries, millorar la normativa en matèria d’innocuïtat, drets de propietat intel·lectual i competència, entre d’altres; promoure el desenvolupament sostenible mitjançant l’enfortiment dels drets laborals, la lluita contra el canvi climàtic, la protecció ambiental i l’assegurament d’una conducta empresarial responsable (European Commission, núm.).

Segons les institucions europees, l’acord obriria un mercat de més de 700 milions de persones i suposaria un estalvi important en aranzels per a les exportacions europees, encara que aquests canvis s’aplicarien de forma progressiva.

Què estableix l’acord en matèria agroalimentària, de seguretat i mediambiental?

A l’àmbit agroalimentari, l’acord preveu una reducció molt significativa d’aranzels per a productes agrícoles i ramaders, així com la protecció de les indicacions geogràfiques europees. També s’hi inclouen mecanismes de salvaguarda per limitar importacions en cas de desequilibris de mercat, especialment en productes sensibles (Hernández, 2026)(European Commission, 2025a)(European Commission, 2025a).

Pel que fa a la seguretat alimentària, es mantindrien els estàndards sanitaris de la UE. A nivell ambiental, l’acord incorpora compromisos contra la desforestació i estableix el compliment de l’Acord de París com a element central.

Quines postures hi ha davant de l’acord?

L’acord ha generat divisió dins de la UE. Mentre que alguns governs ho defensen com una oportunitat econòmica i estratègica, una part important de l’agricultura europea, així com organitzacions socials i ecologistes, alerten dels riscos que pot suposar per a l’agricultura local, el medi ambient i els drets socials.

Les mobilitzacions agràries a diferents països europeus reflecteixen la preocupació per una possible competència deslleial i per la pèrdua de viabilitat de la petita i mitjana agricultura.

Quines implicacions pot tenir per a la sobirania alimentària i la sostenibilitat?

Des d’una perspectiva de sostenibilitat, l’acord planteja diversos reptes. L’entrada de productes més barats pot dificultar la viabilitat de la petita agricultura i pressionar els preus locals, amb efectes tant a les persones productores com a les consumidores. A més, l’impuls a models intensius de producció pot augmentar les emissions i la pèrdua de biodiversitat.

Els sistemes alimentaris locals i de petita escala són clau per tenir cura del territori, reduir la pèrdua i el malbaratament alimentari i garantir el dret a una alimentació adequada. Per això, és fonamental que les polítiques comercials incorporin aquestes mirades i comptin amb la participació de les persones directament afectades.

El posicionament d’Espigoladors i es im-perfect

Des d’Espigoladors i es im-perfect considerem que aquest acord posa en risc l’agricultura local, la sobirania alimentària i el futur del nostre sistema alimentari.

Considerem que aquest acord afavoreix grans productors amb baixos costos i estàndards més laxos, posant en risc la viabilitat de la petita i mitjana agricultura a Europa i als països del Mercosur.

A més, creiem que reforça un model agroindustrial intensiu que prioritza la quantitat i els preus baixos davant de la sostenibilitat, augmentant la pressió sobre el medi ambient, la biodiversitat i les condicions laborals, i contribuint a majors pèrdues i malbaratament d’aliments.

Per això defensem un sistema alimentari basat en l’agricultura local, arrelada al territori, just i sostenible, on les persones que produeixen els aliments puguin viure dignament de la feina i garantir aliments saludables per a tota la comunitat.

Josep Lluís Escuer: “S’ha d’acabar amb les pràctiques deslleials i el frau al mercat agroalimentari”

Després d’un 2020 difícil per culpa del coronavirus, la pagesia local segueix afrontant reptes no menys complicats: la globalització del mercat, disminució dels ingressos, canvi climàtic, espècies invasores, etc. Parlem amb Escuer de la situació actual l’agricultura local i de les claus per poder seguir mantenint-la en el futur.

Josep Lluís Escuer: “S’ha d’acabar amb les pràctiques deslleials i el frau al mercat agroalimentari”

Josep Lluís Escuer és representant de la Cooperativa agrària Fru-Rose (Lleida) i membre del Consell rector de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) en l’àmbit dels subministraments. A més, també representa a aquesta organització en la Comissió de Malbaratament i Sostenibilitat del Consell Català de l’Alimentació i la Comissió Assessora de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), entre d’altres. Aquesta vinculació amb el camp li ve de lluny: ell mateix és productor i fill de productors de préssec, nectarina, paraguaià i pera.

Després d’un 2020 difícil per culpa del coronavirus, la pagesia local segueix afrontant reptes no menys complicats: la globalització del mercat, disminució dels ingressos, canvi climàtic, espècies invasores, etc. Parlem amb Escuer de la situació actual l’agricultura local i de les claus per poder seguir mantenint-la en el futur.

P: Josep Lluís, tu mateix ets productor de fruita dolça: préssec, paraguaià, nectarina… ara que som en plena temporada, quina és la teva valoració fins ara?

R: La veritat és que aquesta campanya no és gaire bona: enguany hi ha poca producció degut a les gelades de la primavera. Està essent una collita accidentada, de qualitat una mica deficient… és una d’aquelles campanyes que ens agradaria acabar quan abans, millor.

P: Què vol dir amb “deficient”?

R: Vull dir que ens trobem amb pinyols oberts, picades, calibre petit, deformacions, russeting (marques i rugositats de la pell)… és a dir, defectes que provoquen que al final la fruita no es vengui. Per què us feu una idea de l’impacte: en condicions favorables als meus camps es poden arribar a produir unes 300 tones de fruita i enguany em penso que amb prou feines arribarem a fer-ne 150.

P: Hi ha estudis que atribueixen aquestes gelades al canvi climàtic. Quins canvis has notat al camp en els últims anys relacionats amb l’escalfament global?

R: El canvi climàtic es fa notar de forma important cada dia, i on ho veiem més és en el moment de la floració i la collita: aquests processos es fan cada vegada més aviat per culpa de les altes temperatures.

Les tempestes d’estiu, les pedregades i els temporals provoquen uns estralls de por. Tinc companys de la zona de Torroella de Montgrí que, per culpa del Glòria, van arribar a patir inundacions de fins a un metre i mig als seus camps de pomers!

P: Hi ha possibilitat d’adaptar-se a aquesta nova realitat?

Evidentment, i per això estem treballant conjuntament amb institucions com l’IRTA per aconseguir varietats de plantes més adaptades al canvi climàtic: les espècies capaces de resistir les altes temperatures i la manca de reg són les més buscades. Malauradament, no tinc clar si aconseguirem adaptar-nos-hi prou ràpid…

P: El canvi climàtic és el principal problema de la pagesia?

No, i ara! Un dels principals problemes que tenim és la manca d’entesa entre les administracions i el camp; crec que encara els governs no són conscients de la situació real. Per exemple: als discursos sovint sentim parlar de “producció ecològica” i és una cosa que sona molt bé, però la realitat és que cada vegada comptem amb menys productes per poder combatre unes plagues que, en part per culpa del canvi climàtic, són cada vegada més agressives. Dintre de pocs anys em temo que hi haurà produccions que no puguin tirar endavant perquè la major part de la collita s’haurà perdut per culpa d’unes plagues que no podrem controlar.

La solució és escoltar a qui treballem la terra, ja que la coneixem de primera mà. I evidentment mai renunciarem a la sostenibilitat… som els primers a qui ens interessa cuidar el medi ambient, ja que en depenem per poder viure.

P: Des de entitats, institucions, grups ambientalistes… insistim molt en la necessitat de consumir producte de proximitat i en la problemàtica que les importacions causen tant a nivell econòmic com ambiental. Però, actualment Catalunya té prou suficiència alimentària? És viable limitar o prohibir les importacions?

R: Jo penso que Catalunya pot ser un país capaç d’abastir-se perfectament; tenim fruita, carn, vins, blat… pràcticament no ens falta de res! A més, en temes agraris, hem demostrat ser un país amb tradició pionera: vam ser la primera Comunitat Autònoma que va tenir una conselleria de medi ambient. El problema és que mai hem estat capaços de transformar tot aquest esforç en un valor afegit que ho compensi.

Per altra banda, jo crec que “prohibir” les exportacions potser seria massa radical; l’únic que demanem és que, com a mínim, puguem competir en les mateixes condicions. Això ara no està passant i vet aquí un exemple: durant les negociacions per aprovar la nova PAC, a Brussel·les, des de les cooperatives vam insistir moltíssim en què s’apliquin els mateixos criteris de producció -ja força exigents- als productors de països de fora de la Unió Europea… i al final no han volgut! És a dir, que a nosaltres ens prohibeixen utilitzar productes i tècniques per, suposadament, preservar la qualitat, la traçabilitat i la sostenibilitat, però després es permet l’entrada de producte de fora sense control. I nosaltres, a més, en paguem les conseqüències: sigui en forma de caiguda de preus per saturació del mercat o sigui en forma d’espècies invasores als nostres camps.

P: Últimament estem veient notícies molt preocupants en relació al camp: productors que llencen aliments com a acció desesperada de denúncia, agricultors que es veuen obligats a posar els seus camps a la venda i, fins i tot, fets tan greus com l’increment de suïcidis entre la pagesia en alguns països com França. Quines són les causes d’aquest fenomen?

R: Iniciar una nova empresa agrària, per a un petit productor, a dia d’avui és una tasca impossible: aixecar-la i mantenir-la equival a una fortuna que al final no serveix per a res. Les grans cadenes de distribució guanyen molts diners realitzant pràctiques deslleials i obligant al productor o productora a vendre la fruita a un preu ridícul. A mi fa un parell d’anys em van arribar a pagar només 18 cèntims per un quilo de fruita! Ens estem arruïnant.

Així les coses, qui pren el relleu després? El resultat és que hi ha finques i camps abandonats o que acaben en mans de fons voltor i servint als interessos de la indústria especulativa.

P: Com a petit productor, quin és el full de ruta a seguir per assegurar el futur de l’agricultura local?

R: La classe política ha de ser conscient de la tasca que fem al món rural: la pagesia som els “jardiners i jardineres” del territori i som qui produeix els aliments per a la població. A nosaltres ens agradaria guanyar-nos la vida sense cap ajut, però malauradament en el context actual no tenim més remei que dependre’n. Si les administracions volen que seguim fent cultius compromesos i sostenibles necessitem més ajuts perquè, ara per ara, no en guanyem prou per mantenir-nos.

Per altra banda tinc clar que s’ha d’acabar amb les pràctiques deslleials i el frau al mercat agroalimentari. Si és evident que els productors estem venent per sota de cost, per què no es fa res per evitar-ho? L’únic control que hi ha és el que exercim els petits productors i productores de forma autònoma, i això ens fa sentir-nos abandonats.

I per últim cal impulsar dietes sanes i saludables entre la població, perquè ara mateix al nostre mercat hi ha poca demanda de fruita i verdura. Sabies que a Itàlia consumeixen 8 vegades més fruita i verdura que a Espanya? Ens cal menjar més fruita i verdura fresca i de proximitat.

P: En els últims anys també has exercit de representant la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) en el procés d’elaboració de la Llei 3/2020, de prevenció de pèrdues i malbaratament alimentaris. Ja fa més d’un any que la llei s’ha aprovat; quin balanç en feu?

Crec que aquesta llei constitueix un punt de partida molt bo de cara a lluitar contra les pèrdues i el malbaratament a tota la cadena alimentària. Tot i així crec que tot just acaba de començar i encara cal desenvolupar-la molt més: s’han d’implementar mecanismes de control a totes les baules de la cadena alimentària, no només al camp. Per altra banda, cal establir més alternatives per tota aquesta fruita i verdura excedent com per exemple la transformació… o bé canalitzar-la per a que arribi a les famílies que ho necessiten, com feu des d’Espigoladors. Ara bé, tal i com comentava abans, cal anar a l’arrel del problema si realment volem provocar un canvi en la tendència actual.

Josep Miquel Fibla: “L’ideal és que tothom consumeixi de proximitat i de temporada: no caldria importar i així protegiriem l’agricultura local

En Josep Miquel Fibla és investigador del programa de fruticultura de l’Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA), un organisme pertanyent a la Generalitat de Catalunya que té com a objectiu impulsar la recerca i el desenvolupament tecnològic en l’àmbit agroalimentari al camp català. La seva especialitat són els cítrics i, com no podia ser d’altra manera, desenvolupa la seva tasca a les Terres de l’Ebre, una regió que des de mitjans del segle passat s’ha especialitzat en aquest cultiu.

Recentment la Fundació Espigoladors vam organitzar una espigolada a Bítem (Tortosa) per recollir taronges en el marc d’un conveni de col·laboració amb l’IRTA per recuperar aliments descartats del mercat i canalitzar-los a entitats socials durant els propers tres anys. Parlem amb en Josep Miquel per indagar una mica més en les causes que provoquen pèrdues de fins del 50% de la collita juntament amb tots els recursos (aigua, sòl) que s’empren en el cultiu.

Josep Miquel Fibla: “L’ideal és que tothom consumeixi de proximitat i de temporada: no caldria importar i així protegiriem l’agricultura local»

Josep Miquel Fibla, investigador de l'IRTA, a Amposta durant una espigolada de taronja — Josep Miquel Fibla, investigador de l’IRTA, explica les causes de l’ennegriment de la taronja a Bítem (Amposta)

Conversem amb Josep Miquel Fibla, investigador de l’IRTA, sobre biodiversitat agrícola i pèrdues alimentàries

P: Josep Miquel, tu ets investigador del programa de fruticultura de l’IRTA. En què consisteix aquest programa?

R: El programa de fruticultura de l’IRTA és un programa que fa molts anys es desenvolupa a parcel·les experimentals arreu de Catalunya amb l’objectiu d’introduir noves varietats d’espècies frutícoles al territori, per poder desestacionalitzar-ne la producció i allargar-ne la temporada.

Josep Miquel Fibla a la parcel·la experimental de l’IRTA a Bítem (Amposta)

P: En quins camps de Catalunya es desenvolupa aquest programa? I en quins cultius?

R: El programa de Fructicultura de l’IRTA es desenvolupa des de fa molts anys arreu del país en diversos cultius, principalment de fruita dolça, però a les Terres de l’Ebre es desenvolupa la Citricultura des de fa molts anys, i concretament a la finca de Bítem, s’ha fet recerca sobre noves varietats de taronges, les quals moltes d’elles ja s’han arribat a plantar a la comarca de manera comercial.

P: Recentment l’IRTA ha signat un conveni de col·laboració amb la Fundació Espigoladors per espigolar aquells cítrics que ni tan sols s’arriben a recollir perquè queden fora del circuit comercial. Quines són les causes d’aquestes pèrdues als camps de l’IRTA? Quants aliments es poden arribar a perdre?

R: Les pèrdues alimentàries als camps de l’IRTA venen causades principalment per dos factors: les plagues i els factors climatològics, com per exemple les pedregades. Les plagues en particular estan causant molts estralls, perquè enguany els cítrics es veuen atacats simultàniament per tres espècies de mosca blanca. Aquests insectes no malmeten la fruita per se, però produeixen una melassa que atrau la fumagina, un fong de color negre -vet aquí el nom popular de “negreta”- que ennegreix la fruita i, per tant, fa que quedi fora del circuit comercial, tot i que per dins estigui en perfecte estat.

En condicions favorables als nostres camps es pot arribar a perdre fins a un 10% de la collita, però quan hi ha plagues o temporals aquestes pèrdues poden enfilar-se i sobrepassar el 50%.

P: A quins cultius afecta principalment?

R: Als arbres fructícoles, com els cítrics (taronja, mandarina); també tenim notícia d’afectacions als camps de caquis d’altres agricultors i agricultores de la zona.

P: Quines solucions s’han proposat per fer front a aquestes pèrdues? Són definitives?

R: En el cas que ens ocupa, malauradament les solucions que tenim a l’abast passen per aprendre a conviure amb aquestes plagues i adaptar-nos a elles, mitjançant tractaments més específics. No tenim alternativa, ja que aquests problemes venen donats per unes temperatures cada vegada més elevades, produïdes pel canvi climàtic, i la introducció de noves espècies que ràpidament s’adapten al nostre entorn però a la vegada són resistents als tractaments que havíem emprat tradicionalment.

I hem d’actuar de pressa: últimament tenim notícies de l’aparició d’espècies invasores com el cotonet de Sudàfrica, que està causant la pèrdua del 100% del cultiu i suposa un problema molt seriós per l’agricultura local.

P: Haurem d’afrontar més problemàtiques com aquesta en un futur proper? Hi ha alguna manera d’evitar-les?

R: Tal i com estan les coses ara, segurament seguirem enfrontant-nos cada vegada a més problemes com aquest. La solució passa, per una banda, per que les administracions facin controls a les fruites i verdures que venen d’altres països per evitar l’entrada de més espècies invasores. El més ideal, però, és que tothom consumeixi de proximitat i de temporada: si fos així, no caldria importar i no probablement no correríem tants riscos.

P: Aquests dies celebrem la Setmana de la Natura i, concretament, el passat 22 de maig va ser el Dia Internacional de la Diversitat Biològica. En què consisteix la biodiversitat quan parlem d’agricultura? Quina relació té amb l’agricultura sostenible? La diversitat de cultius pot evitar les pèrdues alimentàries?

r: El terme “biodiversitat” en agricultura implica moltes coses. Podem parlar de biodiversitat de fauna (és a dir, aquells insectes o animals que poden ser beneficiosos o no per al cultiu) o de flora. Si afavorim la diversitat podem controlar les plagues de forma biològica i estalviar-nos molts químics; per no parlar de que cada vegada hem d’ajustar més l’ús d’aigua i, en un context de canvi climàtic, ens calen plantes que siguin resistents a les altes temperatures per evitar futures pèrdues causades per la manca de reg. No obstant, sempre quedarà alguna resta…que pot ser aprofitada per projectes com el de la Fundació Espigoladors.

Pel medi ambient, aprofitament

La Fundació Espigoladors celebrem el dia Mundial del Medi Ambient reivindicant la importància de l’aprofitament alimentari

Pel medi ambient, aprofitament

La Fundació Espigoladors celebrem el Dia Mundial del Medi Ambient reivindicant la importància de l’aprofitament alimentari

Les polítiques estètiques que regeixen el mercat alimentari tenen influència en els colors de fruites i verdures. Als camps, el rang de colors de les pastanagues va des del morat fins al groc blanquinós. A les botigues, en canvi, generalment podem trobar-ne de taronges.

Cada vegada que algú parla de medi ambient, la imatge més característica que s’evoca són muntanyes verdes, boscos densos i rius i llacs d’aigua cristal·lina. Quan parlen de desastres ambientals, en canvi, aquests mateixos paratges passen a estar malmesos. Les muntanyes deixen de ser verdes i queden plenes de brossa, els boscos cremen, i l’aigua dels llacs i dels rius agafa un to marronós. També entra en joc, inevitablement, el canvi climàtic i tots els seus efectes: el desgel dels pols, el forat de la capa d’ozó, i tot el seguit de desastres naturals cada vegada més extrems que provoca.

Per sort, les reivindicacions mediambientals, especialment aquelles relacionades amb el canvi climàtic, estan a l’ordre del dia. Els i les joves d’arreu del món han alçat la veu per reclamar un model d’organització socioeconòmic més sostenible. Darrerament hem viscut les primeres vagues pel clima i les seves manifestacions multitudinàries, a les quals se sumaven tots aquells i aquelles que ja fa anys que treballen per assolir un canvi de paradigma. Malgrat la notorietat de les reivindicacions, moltes de les causes dels desastres mediambientals i del canvi climàtic resten desconegudes o, com a mínim, passen desapercebudes. Una d’elles són les pèrdues i el malbaratament alimentari, una problemàtica social i mediambiental a què la Fundació Espigoladors volem donar resposta a través de la nostra activitat.

“Malbaratament”, deia la cuinera Ada Parellada, és una paraula que tot just estem aprenent a dir. Fa referència a tots aquells aliments aptes pel consum humà que són descartats al llarg de la cadena alimentària, des del sector primari fins al rebost de casa. L’any 2011, la FAO va calcular que anualment es perden i malbaraten un terç dels aliments que es produeixen a escala global. Un any més tard, l’estudi Fusions va acotar aquesta dada a escala europea; en aquest territori s’hi llencen 88 milions de tones d’aliments. I si volem dades encara més locals, ens hem de fixar en l’estudi que l’Agència de Residus de Catalunya i la UAB van fer també l’any 2012: només tenint en compte els sectors de la restauració, el comerç al detall i l’àmbit domèstic, es malbaraten 35 kg d’aliments per persona i any.

Aquests calçots havien crescut tant, que el seu productor no els va poder comercialitzar a causa dels requeriments estrictes de calibre del mercat alimentari.

Les pèrdues i el malbaratament alimentari no són només una problemàtica mediambiental perquè suposen la creació de residus alimentaris, sinó que tenen unes implicacions majors. Quan un aliment es descarta, converteix en residus tots els elements emprats per a la seva producció, com l’aigua i el sòl. A més, contribueix a l’emissió de gasos d’efecte hivernacle; s’ha calculat que és el causant del 8% d’aquestes emissions a escala global.

Com tota problemàtica mediambiental, les pèrdues i el malbaratament alimentari també tenen implicacions socials que cal combatre. És molt difícil no fer-nos ressò de la contradicció que suposa que aquesta problemàtica existeixi en un món on cada vegada són més les persones que no tenen garantit el dret a una alimentació sostenible. Tot i així, cal assenyalar que aquestes dues problemàtiques no estan correlacionades, i que totes dues són causades per un sistema de mercat i d’organització social que no té en compte ni la justícia social ni l’ambiental.

Una de les implicacions socials més clares de les pèrdues i el malbaratament és la dificultat afegida que suposa per a la pagesia a l’hora de comercialitzar els seus productes. Les pèrdues alimentàries que s’originen als camps del sector primari són causades per un sistema de mercat que exigeix uns cànons estètics i de calibre molt difícils de complir, i que imposa unes polítiques de preus severes. Aquest context dificulta que la pagesia pugui obtenir un rendiment de la seva tasca, que a ulls de la societat va perdent a poc a poc el seu valor i el dels aliments.

És habitual trobar porros i pastanagues amb aquesta forma. A les botigues, en canvi, és difícil veure’n.

És per tot això que avui, Dia Mundial del Medi Ambient, volem visibilitzar les implicacions que tenen les pèrdues i el malbaratament alimentari. Des d’Espigoladors treballem dia rere dia per posar-hi fi, perquè volem construir un model sostenible que tingui en compte la justícia social. I perquè volem que aquest model valori la tasca del sector primari, un agent clau pel territori, i els aliments. Un model que, inevitablement, passa per la circularitat: treballem reaprofitant els residus, dotant-los d’una segona vida.

Moltes gràcies a totes les persones que heu passat a l’acció per treballar per l’aprofitament alimentari i, especialment, moltes gràcies a totes les persones voluntàries i a la pagesia compromesa. Seguim creant xarxa pel medi ambient!

El final de la temporada comercial de bledes no sempre coincideix amb el final de la temporada als camps del sector primari. Per això Espigoladors en collim tantes.

Josep Pañella: “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”

El President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà Josep Pañella relata l’experiència de la pagesia al Parc Agrari del Baix Llobregat durant un 2020 marcat per fortes inundacions i la Covid-19

Josep Pañella: “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”

El President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà relata l’experiència de la pagesia del Parc Agrari del Baix Llobregat durant un 2020 marcat per fortes inundacions i la Covid-19.

Els agricultors i les agricultores del Parc Agrari del Baix Llobregat fa anys que es veuen obligats a afrontar múltiples contratemps per seguir duent a terme la seva tasca. Josep Pañella President de la Cooperativa Agropecuària de Gavà, explica que des del 2018 fins ara “anem molt malament”. “El 2018 vam tenir tres inundacions, i el 2019 una pedregada amb l’epicentre a Gavà”, diu. Ara bé, l’any més difícil ha estat el 2020: al mes de gener el temporal Glòria va inundar molts camps i va fer perdre collites; l’ha seguit la Covid-19, que ha dificultat la comercialització de molts productes; i al mes d’abril la pagesia del Parc Agrari ha hagut de fer front a noves inundacions.

Pañella es mostra molt preocupat per aquestes inundacions sistèmiques, que assegura que afecten sobretot a Gavà i Viladecans. Per fer-hi front van iniciar la campanya La pagesia s’ofega, volem solucions juntament amb la Cooperativa de Viladecans. “Buscàvem suport, que la gent sabés que la pagesia del Parc Agrari estem abandonats, que tenim les mateixes estructures que fa 30 anys”, explica. Quan van començar a tenir reunions amb les diverses institucions per buscar-hi una solució, va irrompre la Covid-19 i les negociacions es van paralitzar. Tot i així, Pañella és optimista: “l’administració no ho deixarà, està valenta”.

A ell, però, el Glòria el va fer perdre bona part dels calçots i tota la collita d’espinacs. Amb les inundacions d’abril ha tornat a perdre espinacs i, aquesta vegada, també patata. “Jo de patates no recordo haver-ne perdut mai, i quan parlo amb les persones més grans em diuen que tampoc ho havien vist mai”, ressalta. D’aquesta collita no en podrà aprofitar ni el 20%: “Crec que no en podré tenir ni per casa meva”, especifica.

La Covid-19 també ha estat la responsable de la pèrdua de bona part de les collites més característiques de Gavà, el calçot i l’espàrrec blanc. “El calçot d’aquest any ja anava tard a causa dels aiguats, i la Covid-19 ens va enganxar a final de temporada”, diu Pañella. Ell calcula que a Gavà es va perdre aproximadament el 25% de la collita a causa del tancament de la restauració, 1 milió dels 4 que generalment comercialitzen. Malgrat que explica que les diverses campanyes de suport, com la #CalçotadaAcasa impulsada per Espigoladors, els van ajudar, les vendes han estat molt menors que els altres anys.

L’espàrrec blanc també és un cultiu que es destina majoritàriament a la restauració, i per tant la Covid-19 n’han fet disminuir dràsticament la comercialització. Pañella explica que en els últims anys la demanda d’aquest cultiu havia crescut molt gràcies a la implicació, precisament, del sector de la restauració. Fa referència a l’Associació Gastronomia i Turisme (AGT) del Baix Llobregat: “Han fet molta promoció de l’espàrrec, ens han permès donar-li un valor i crec que els pròxims anys, si no passa res, podem donar-li sortida”.

Gavà té una tradició històrica amb aquest cultiu: durant els anys 30 del segle passat va viure el seu moment de màxima esplendor i es va començar a celebrar la Fira de l’Espàrrec. Enguany, la Fira ha hagut de ser virtual, i Pañella assegura que no ha contribuït a augmentar les vendes. “Hi ha molts pagesos que ni els han collit”, lamenta. I és que l’espàrrec requereix molta dedicació a l’hora de la collita, que s’ha de fer manualment i amb molta cura. Ell, però, sí que els ha collit. “Era el primer any que en plantava, m’hi havia engrescat i m’he trobat amb aquest problema. N’he regalat molts”, explica.

Malgrat la unicitat d’aquest 2020, no és la primera vegada que Pañella es veu obligat a superar situacions d’adversitat. “Tocats i enfonsats de nou, i a aixecar-se una altra vegada”, relata. Ell vol ser optimista, assegura que plantarà el mateix que l’any passat, però sempre dubtant sobre què els espera l’any vinent. Això sí, sap que si alguna cosa bona n’hem tret d’aquesta situació sense precedents, és que tothom ha vist clar que “la pagesia és necessària”.

L’agricultura radical, una proposta de Murray Bookchin

Murray Bookchin (1921-2006), ideòleg de l’ecologia social, va escriure «Radicual Agriculture». En aquest assaig relata la necessitat de canviar el nostre sistema agrícola i l’estreta relació que hi ha entre aquest i la societat en què vivim.

L’agricultura radical, una proposta de Murray Bookchin

L’agricultura és una representació cultural; un fenomen social i cultural exclusiu dels humans, o com a mínim això afirmava el pensador estatunidenc Murray Bookchin (1921-2006). Bookchin va ser el primer ideòleg de la teoria de l’ecologia social, un corrent filosòfic i polític que va començar a desenvolupar durant la dècada dels seixanta. El seu fonament teòric es basa en una percepció dels humans com a part integral del sistema natural, que no s’haurien de trobar ni per sobre ni per sota de cap altre dels seus components. Tot al contrari, haurien de relacionar-s’hi seguint una ètica de la complementarietat i la interdependència. Tot i així, tenint en compte que el sistema politicosocial actual els ha dut a la dominació tant de la naturalesa com dels altres éssers, de la teoria de l’ecologia social se’n segueix que els problemes ambientals són fonamentalment de naturalesa social i política.

Bookchin va identificar l’imperatiu de creixement de la societat capitalista com un perill per a la supervivència dels diferents ecosistemes. La proposta pràctica que va realitzar, consistia en la creació de petites comunitats alliberades on el poder recaigués en mans d’una assemblea oberta, i on no hi hauria cabuda per a situacions de dominació, que no considera inherents a la naturalesa humana. Les diferents agrupacions de població viurien en interdependència, però basarien els seus intercanvis en una ètica de la reciprocitat molt diferent de la del model capitalista.

L’any 1972, Bookchin va publicar un assaig titulat “Radical Agriculture”, on relatava la necessitat de canviar el nostre sistema agrícola actual, i l’estreta relació que hi ha entre aquest i el tipus de societat en què vivim. Segons el teòric nord-americà, “la nostra època agrícola contempla el cultiu d’aliments com a un negoci que s’ha de dur a terme amb l’únic propòsit de generar benefici en el marc d’una economia de mercat”. El model actual, que no difereix del de les altres activitats econòmiques industrialitzades, compta amb un format impersonal de producció i fa ús de productes fitosanitaris per adquirir un nivell superior de productivitat. El teòric també es fa ressò de la relació entre els consumidors i els aliments: quan aquests es consumeixen, estan altament modificats i desnaturalitzats. A més, el model actual ha dividit les persones entre consumidors i productors, fet que les allunya dels ideals d’intercooperació que tant valorava Bookchin.

Però no ha estat fins a l’arribada del capitalisme que la humanitat i la naturalesa han quedat tan allunyades, afirma el teòric. En altres moments històrics, i actualment en altres llocs del món basats en models d’ordenament econòmic i socials diferents, es considerava la terra com a un element inalienable, i el consum d’aliments com a un ritual social sagrat. La terra era vista com la mare de la vida, i el sol com un element viu, fet pel qual, a l’hora de la collita, eren necessari fer rituals per a demanar permís i fins i tot disculpes per extreure’n aliments. Malgrat els elements mitològics amb què puguin comptar aquestes visions, l’agricultura primerenca era eminentment ecològica.

Per a revertir el model actual i tornar a cultivar a través d’un model ecològic, Bookchin va idear la teoria de l’agricultura radical. “L’objectiu és restituir el sentit comunitari: primerament, reconeixent el sol com a un ecosistema, com a una comunitat biòtica; i en segon lloc, entenent l’agricultura com a una activitat d’una comunitat humana natural, una comunitat rural i cultural”. L’agricultura deixarà de ser entesa des de l’instrumentalisme: la terra ja no es considerarà un recurs natural, passarà a ser la casa d’una multiplicitat d’éssers vius, entre ells els humans.

Amb aquesta nova concepció de l’agricultura, Bookchin considera que s’acabarà amb la relació de dominació que regeix el model capitalista perquè els humans formaran part del conjunt d’éssers vius sota una condició d’igualtat. Aquest fet, diu el teòric, provocarà que cada vegada s’accepti més la varietat, tant pel que fa al món agrícola com pel que fa al món humà. D’aquesta manera s’acabaria amb els monocultius, que Bookchin considera tan perjudicials per al sol.

En definitiva, Bookchin elabora una teoria filosòfica amb una sortida pràctica. Amb el municipalisme al punt de mira, creu fermament que els canvis a escala local poden contribuir a canviar un sistema global que atempta contra el medi ambient. El model d’Espigoladors caça amb aquesta visió de Bookchin: lluita per aconseguir canvis locals per, a llarg termini, acabar amb les pèrdues i el malbaratament alimentari.