“Els infants estimen la natura, estimen la Terra i, si entenen que cuidar què i com mengem també és cuidar el planeta, no s’ho pensen dues vegades”.

En motiu del Dia Mundial de l’Educació Ambiental, entrevistem la Núria, l’Alejandro i la Cèlia, de l’àrea de sensibilització i coneixement d’Espigoladors.

“Els infants estimen la natura, estimen la Terra i, si entenen que cuidar què i com mengem també és cuidar el planeta, no s’ho pensen dues vegades”.

En motiu del Dia Mundial de l’Educació Ambiental, entrevistem la Núria, l’Alejandro i la Cèlia, de l’àrea de sensibilització i coneixement d’Espigoladors. En el seu dia a dia, participen de manera activa en el desenvolupament de projectes educatius i de sensibilització de l’entitat, però també treballen sobre el terreny visitant aules d’escoles i instituts de Catalunya per parlar amb infants i joves sobre el malbaratament alimentari i l’alimentació sostenible. I no només amb infants i joves. Comencem!

Parlem breument de la vostra tasca dins l’entitat. Creieu que bona part del que feu es podria definir sota el terme educació ambiental o educació per la sostenibilitat, com s’utilitza darrerament? La definiríeu d’alguna altra manera?

Alejandro: Jo diria que tot el que fem es pot emmarcar dins l’educació per la sostenibilitat. La nostra tasca gira entorn la sensibilització de la ciutadania en les temàtiques, principalment, de l’alimentació sostenible i el malbaratament alimentari. Això vol dir, que tots els nostres projectes estan dissenyats per conscienciar, d’una manera o altra, a persones d’àmbits diferents, sobre quina és la magnitud i què és el que s’amaga darrere d’aquests reptes globals, però també per fomentar que prenguin accions transformadores, ja sigui en el seu dia a dia, o en un àmbit més gran.

Cèlia: “Educació” és una paraula que per a mi té molt de poder i per tant, comporta molta responsabilitat. Des del meu punt de vista, el que coneixem com educació ambiental o educació per la sostenibilitat consisteix en la motivació a l’acció. L’acció neix de la voluntat i aquesta de l’amor. Jo considero que part de la meva tasca consisteix en compartir l’amor que jo sento per les persones, els territoris i el medi ambient.

Des de pràcticament el naixement de la iniciativa, des d’Espigoladors dissenyem i realitzem tallers a escoles i instituts per parlar als i les alumnes de la problemàtica de les pèrdues i el malbaratament alimentari. Quin és el missatge que s’hi vol transmetre? Com han anat evolucionant els tallers amb el pas dels anys?

Núria: Des de l’inici de l’activitat d’Espigoladors, som conscients que només actuant en la recuperació d’aliments no arribarem a l’arrel del problema, sinó que cal treballar en la prevenció, i una de les maneres més eficaces de fer-ho és informant i formant a infants, joves i adults.

Els nostres projectes educatius parteixen d’una frase que tots i totes hem sentit, “el menjar no es llença”, i que, a còpia de repetir-la, molts cops l’hem acabat buidant de contingut, ja que sovint la mateixa persona que la diu és la que està llençant menjar. Nosaltres juguem a donar-li la volta: la seguim repetint però des de la idea que siguin els infants i joves els que entenguin tot el que hi ha darrere d’aquestes pèrdues i que coneguin alternatives i altres maneres de fer i valorar l’aliment. Així, aquesta frase torna a recuperar sentit amb més força que mai.

Vam començar fent tallers puntuals, però promovent que el professorat pogués donar continuïtat al treball del tema a través del Premi #elmenjarnoesllença: durant 5 edicions centenars d’infants i joves d’arreu de Catalunya han aportat les seves idees per combatre el malbaratament o bé ens han ajudat a sensibilitzar a més persones a partir de les seves creacions literàries.

Cada vegada més, hem anat avançant cap a projectes de més llarga durada i ens hem interessat per aplicar la metodologia de l’Aprenentatge Servei de manera més metòdica, ja que ens sembla una eina pedagògica molt potent i, d’alguna manera, sempre hem treballat amb aquesta idea de partir del coneixement de la problemàtica per poder-hi aportar alguna solució.

En els darrers anys estem apostant sobretot per formar i capacitar al professorat, compartir el nostre coneixement amb els i les docents, així com generar material didàctic que puguin fer servir per abordar la problemàtica als centres educatius, ja que pensem que és la manera d’arribar a més persones i multiplicar així l’impacte de la nostra feina i dels recursos invertits.

L’Alejandro, en un dels tallers a un institut de secundària. (Font: martorelldigital.cat)

M’agradaria preguntar-vos sobre dues dinàmiques que dueu a terme a les aules: la il·lustració de fruites i verdures imperfectes, en el cas de primària, i el joc de rol, en el cas de secundària. En què consisteixen i com contribueixen a reforçar el missatge que es vol transmetre als tallers?

Núria: A primària proposem un taller que combina la reflexió amb la creativitat. Els fem descobrir la problemàtica del malbaratament i, a partir d’aquí, convidem als nens i nenes a ajudar-nos a avançar cap a la solució al problema aprofitant un gran potencial que tenen els infants, que és la seva imaginació. Els animem a dibuixar i explicar històries que tinguin com a protagonistes fruites i verdures imperfectes. Durant el taller, haurem vist que en realitat existeixen i alhora ens n’adonem que difícilment les trobem a les botigues. Normalment els nens i nenes tenen una mirada més amable i més tolerant amb aquesta diferència que la que tenim els adults, que normalment les anomenem verdures lletges, imperfectes, botorudes, deformades… sempre adjectius que en ressalten la part negativa. A més, aquestes creacions artístiques parteixen del cor. Els infants, en general, estimen la natura, estimen la Terra i, si entenen que cuidar què i com mengem també és cuidar el planeta, no s’ho pensen dues vegades. Creiem que aquesta mirada artística, divertida, bonica, que li donen els infants, ens ajuda a tots plegats a valorar l’aliment més enllà de l’estètica.

Alejandro: D’altra banda, el joc de rol que fem a secundària, permet introduir la problemàtica del malbaratament d’una manera molt vivencial, ja que l’alumnat es posa en la pell dels diferents agents del sistema alimentari i experimenta, pel seu compte, algunes de les dinàmiques del mercat real. D’aquesta manera, podem endinsar-nos en les causes més importants del problema.

Cèlia: M’agradaria destacar, també, el poder del joc com a eina per treballar a l’aula. Dins del joc es contempla l’error, l’atzar, les dificultats, les habilitats i deixen al descobert en la majoria dels casos les pròpies pors i limitacions. Vivim en contextos molt estructurats i reglats, per això és important convidar-nos a adaptar normes diferents, per exemple en la creació de fruites i verdures imperfectes busquem gairebé de manera forçada la imperfecció i, en el joc de rol, el que ens interessa descobrir són les dificultats amb les que topa cada sector de la cadena alimentària. No deixa de sorprendre’m la negativa inicial dels alumnes a dibuixar fruites i verdures imperfectes: de cop i volta els demanem que facin el contrari del que els hi demanen normalment. Superar aquesta barrera de la perfecció amb cada classe és una alegria i un orgull. Pel que fa al joc de rol, es desperten molts sentiments de frustració, ràbia i injustícia en els i les joves, i això vol dir que estan presents i implicats en l’activitat. El repte és aconseguir canalitzar aquests sentiments i transformar-los en les reflexions que ens ajudaran a entendre el poder i la responsabilitat que cadascú de nosaltres té dins del sistema agroalimentari.

La Cèlia, impartint un taller a una escola del barri de Sant Andreu, de Barcelona, en què va venir a gravar l’InfoK.

A banda d’aquestes dinàmiques més vivencials, també expliqueu als i les alumnes què és el malbaratament alimentari i quines són les seves causes i conseqüències. Creieu que avui en dia és un problema conegut per a ells? Quina consciència hi ha al respecte?

Cèlia: Tothom ha sentit la frase “el menjar no es llença”, però en la majoria dels casos ningú s’ha parat a pensar què s’hi amaga realment darrere. Sobretot, som grans desconeixedores de les greus conseqüències ambientals del malbaratament.

Núria, tu ets la més veterana dels tres. Ja fa cinc anys que formes part d’Espigoladors, durant als quals es trepitjat moltes escoles de Catalunya per parlar de malbaratament alimentari. Has notat canvis en els infants, a nivell de conscienciació?

Núria: Per desgràcia, en els últims anys, les problemàtiques ambientals i socials no paren de ser notícia, així que cada vegada també estan més presents en l’imaginari d’infants i joves.

Ara bé, si bé cada vegada hi ha més joves molt combatius i empoderats per reivindicar una manera diferent de relacionar-nos amb les persones i amb el planeta, també n’hi ha d’altres que se senten aclaparats pel pes de problemes que perceben com a massa grans i enquistats per poder-hi fer res, i en alguns casos, la indiferència davant aquestes qüestions acaba sent també una manera de protegir-se. Més que mai pensem que és important tenir espais per parlar sobre aquests temes, no només aportant informació sinó fomentant que els infants i joves puguin expressar-se i acompanyar-los en els seus dubtes i reflexions. 

Ensenyeu moltíssimes coses als infants i adolescents, però de ben segur que ells i elles també hi tenen molt per dir i aportar. Què n’heu après? 

Cèlia: Visitem tot tipus d’escoles i instituts de moltes poblacions i barris diferents, i a totes les aules en què he entrat hi ha abraçades, mirades i riures, i a vegades també trobem crits de frustració, ràbia i plors. Classe rere classe jo m’emporto una lliçó de resiliència de vida.

Alejandro: Jo he après que cadascú viu i aprèn les coses a la seva manera i a través de la seva pròpia realitat. Això em fa esforçar-me, cada cop que faig un nou taller, a intentar comprendre quin és el seu punt de vista d’allò que tractem i, també, a ser permeable a tot allò que volen aportar, que sol ser molt enriquidor.

Hem comentat a l’inici que les accions de sensibilització que es duen a terme des d’Espigoladors no només van dirigides a infants i joves. Tallers de cuina d’aprofitament o xerrades sobre com reduir el malbaratament en el dia a dia són només alguns exemples d’activitats que realitzem per a públic adult. Quina rebuda tenen? Estem “ben educats”, en aquest sentit?

Cèlia: Hem evolucionat oblidant, pel camí, la cultura alimentària. Aquesta, en la majoria dels casos, ha estat transmesa a través de les dones, però mai valoritzada econòmicament. Jo soc una enamorada de les àvies, de les cuines, de les estovalles, els draps de cuina i els davantals, però sobretot de tots els coneixements que no hem après a conservar perquè no rebien recompensa econòmica. Crec que la població és molt conscient que actualment mengem pitjor i crec que, a poc a poc, ens anem despertant per donar-hi solució.

Alejandro: Sí, però tot i així crec que encara falta molta feina a fer per sensibilitzar a la ciutadania sobre la importància d’alimentar-nos de forma sostenible i de reduir el malbaratament alimentari. M’adono que la major part de les persones a qui arribem no són prou conscients i se sorprenen de les coses que expliquem i que, les que sí que ho saben, són persones, en general, sensibles i actives en altres àmbits de la sostenibilitat. Hem d’aconseguir que tothom en sigui conscient i canviï els seus hàbits quotidians, però també que hi hagi una gran massa social que emprengui accions transformadores de veritat.

La Núria, en un showcooking de receptes d’aprofitament alimentari.

Ja per acabar, completeu la frase: Cal recuperar la cultura de l’aprofitament perquè…?

Cèlia: Necessitem el rem del passat i el del futur per avançar amb la força del present.

Núria: La cultura de l’usar i llençar ja ha quedat obsoleta!

Alejandro:  Els recursos són limitats, tant per a nosaltres com per a la resta d’éssers vius. I perquè està a les nostres mans fer això, i tot el possible, per a evitar que les injustícies socials i ambientals actuals continuïn perpetrant-se per més temps.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.