Josep Lluís Escuer: “S’ha d’acabar amb les pràctiques deslleials i el frau al mercat agroalimentari”

Després d’un 2020 difícil per culpa del coronavirus, la pagesia local segueix afrontant reptes no menys complicats: la globalització del mercat, disminució dels ingressos, canvi climàtic, espècies invasores, etc. Parlem amb Escuer de la situació actual l’agricultura local i de les claus per poder seguir mantenint-la en el futur.

Josep Lluís Escuer, a un dels seus camps de nectarines. // Imatge cedida

Josep Lluís Escuer: “S’ha d’acabar amb les pràctiques deslleials i el frau al mercat agroalimentari”

Josep Lluís Escuer és representant de la Cooperativa agrària Fru-Rose (Lleida) i membre del Consell rector de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) en l’àmbit dels subministraments. A més, també representa a aquesta organització en la Comissió de Malbaratament i Sostenibilitat del Consell Català de l’Alimentació i la Comissió Assessora de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA), entre d’altres. Aquesta vinculació amb el camp li ve de lluny: ell mateix és productor i fill de productors de préssec, nectarina, paraguaià i pera.

Després d’un 2020 difícil per culpa del coronavirus, la pagesia local segueix afrontant reptes no menys complicats: la globalització del mercat, disminució dels ingressos, canvi climàtic, espècies invasores, etc. Parlem amb Escuer de la situació actual l’agricultura local i de les claus per poder seguir mantenint-la en el futur.

P: Josep Lluís, tu mateix ets productor de fruita dolça: préssec, paraguaià, nectarina… ara que som en plena temporada, quina és la teva valoració fins ara?

R: La veritat és que aquesta campanya no és gaire bona: enguany hi ha poca producció degut a les gelades de la primavera. Està essent una collita accidentada, de qualitat una mica deficient… és una d’aquelles campanyes que ens agradaria acabar quan abans, millor.

P: Què vol dir amb “deficient”?

R: Vull dir que ens trobem amb pinyols oberts, picades, calibre petit, deformacions, russeting (marques i rugositats de la pell)… és a dir, defectes que provoquen que al final la fruita no es vengui. Per què us feu una idea de l’impacte: en condicions favorables als meus camps es poden arribar a produir unes 300 tones de fruita i enguany em penso que amb prou feines arribarem a fer-ne 150.

Fruita doble espigolada.

P: Hi ha estudis que atribueixen aquestes gelades al canvi climàtic. Quins canvis has notat al camp en els últims anys relacionats amb l’escalfament global?

R: El canvi climàtic es fa notar de forma important cada dia, i on ho veiem més és en el moment de la floració i la collita: aquests processos es fan cada vegada més aviat per culpa de les altes temperatures.

Les tempestes d’estiu, les pedregades i els temporals provoquen uns estralls de por. Tinc companys de la zona de Torroella de Montgrí que, per culpa del Glòria, van arribar a patir inundacions de fins a un metre i mig als seus camps de pomers!

P: Hi ha possibilitat d’adaptar-se a aquesta nova realitat?

Evidentment, i per això estem treballant conjuntament amb institucions com l’IRTA per aconseguir varietats de plantes més adaptades al canvi climàtic: les espècies capaces de resistir les altes temperatures i la manca de reg són les més buscades. Malauradament, no tinc clar si aconseguirem adaptar-nos-hi prou ràpid…

P: El canvi climàtic és el principal problema de la pagesia?

No, i ara! Un dels principals problemes que tenim és la manca d’entesa entre les administracions i el camp; crec que encara els governs no són conscients de la situació real. Per exemple: als discursos sovint sentim parlar de “producció ecològica” i és una cosa que sona molt bé, però la realitat és que cada vegada comptem amb menys productes per poder combatre unes plagues que, en part per culpa del canvi climàtic, són cada vegada més agressives. Dintre de pocs anys em temo que hi haurà produccions que no puguin tirar endavant perquè la major part de la collita s’haurà perdut per culpa d’unes plagues que no podrem controlar.

La solució és escoltar a qui treballem la terra, ja que la coneixem de primera mà. I evidentment mai renunciarem a la sostenibilitat… som els primers a qui ens interessa cuidar el medi ambient, ja que en depenem per poder viure.

P: Des de entitats, institucions, grups ambientalistes… insistim molt en la necessitat de consumir producte de proximitat i en la problemàtica que les importacions causen tant a nivell econòmic com ambiental. Però, actualment Catalunya té prou suficiència alimentària? És viable limitar o prohibir les importacions?

R: Jo penso que Catalunya pot ser un país capaç d’abastir-se perfectament; tenim fruita, carn, vins, blat… pràcticament no ens falta de res! A més, en temes agraris, hem demostrat ser un país amb tradició pionera: vam ser la primera Comunitat Autònoma que va tenir una conselleria de medi ambient. El problema és que mai hem estat capaços de transformar tot aquest esforç en un valor afegit que ho compensi.

Per altra banda, jo crec que “prohibir” les exportacions potser seria massa radical; l’únic que demanem és que, com a mínim, puguem competir en les mateixes condicions. Això ara no està passant i vet aquí un exemple: durant les negociacions per aprovar la nova PAC, a Brussel·les, des de les cooperatives vam insistir moltíssim en què s’apliquin els mateixos criteris de producció -ja força exigents- als productors de països de fora de la Unió Europea… i al final no han volgut! És a dir, que a nosaltres ens prohibeixen utilitzar productes i tècniques per, suposadament, preservar la qualitat, la traçabilitat i la sostenibilitat, però després es permet l’entrada de producte de fora sense control. I nosaltres, a més, en paguem les conseqüències: sigui en forma de caiguda de preus per saturació del mercat o sigui en forma d’espècies invasores als nostres camps.

P: Últimament estem veient notícies molt preocupants en relació al camp: productors que llencen aliments com a acció desesperada de denúncia, agricultors que es veuen obligats a posar els seus camps a la venda i, fins i tot, fets tan greus com l’increment de suïcidis entre la pagesia en alguns països com França. Quines són les causes d’aquest fenomen?

R: Iniciar una nova empresa agrària, per a un petit productor, a dia d’avui és una tasca impossible: aixecar-la i mantenir-la equival a una fortuna que al final no serveix per a res. Les grans cadenes de distribució guanyen molts diners realitzant pràctiques deslleials i obligant al productor o productora a vendre la fruita a un preu ridícul. A mi fa un parell d’anys em van arribar a pagar només 18 cèntims per un quilo de fruita! Ens estem arruïnant.

Així les coses, qui pren el relleu després? El resultat és que hi ha finques i camps abandonats o que acaben en mans de fons voltor i servint als interessos de la indústria especulativa.

Préssecs de mides diferents.

P: Com a petit productor, quin és el full de ruta a seguir per assegurar el futur de l’agricultura local?

R: La classe política ha de ser conscient de la tasca que fem al món rural: la pagesia som els “jardiners i jardineres” del territori i som qui produeix els aliments per a la població. A nosaltres ens agradaria guanyar-nos la vida sense cap ajut, però malauradament en el context actual no tenim més remei que dependre’n. Si les administracions volen que seguim fent cultius compromesos i sostenibles necessitem més ajuts perquè, ara per ara, no en guanyem prou per mantenir-nos.

Per altra banda tinc clar que s’ha d’acabar amb les pràctiques deslleials i el frau al mercat agroalimentari. Si és evident que els productors estem venent per sota de cost, per què no es fa res per evitar-ho? L’únic control que hi ha és el que exercim els petits productors i productores de forma autònoma, i això ens fa sentir-nos abandonats.

I per últim cal impulsar dietes sanes i saludables entre la població, perquè ara mateix al nostre mercat hi ha poca demanda de fruita i verdura. Sabies que a Itàlia consumeixen 8 vegades més fruita i verdura que a Espanya? Ens cal menjar més fruita i verdura fresca i de proximitat.

P: En els últims anys també has exercit de representant la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya (FCAC) en el procés d’elaboració de la Llei 3/2020, de prevenció de pèrdues i malbaratament alimentaris. Ja fa més d’un any que la llei s’ha aprovat; quin balanç en feu?

Crec que aquesta llei constitueix un punt de partida molt bo de cara a lluitar contra les pèrdues i el malbaratament a tota la cadena alimentària. Tot i així crec que tot just acaba de començar i encara cal desenvolupar-la molt més: s’han d’implementar mecanismes de control a totes les baules de la cadena alimentària, no només al camp. Per altra banda, cal establir més alternatives per tota aquesta fruita i verdura excedent com per exemple la transformació… o bé canalitzar-la per a que arribi a les famílies que ho necessiten, com feu des d’Espigoladors. Ara bé, tal i com comentava abans, cal anar a l’arrel del problema si realment volem provocar un canvi en la tendència actual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *