Llegir les etiquetes, una tasca transcendent

Llegir bé les etiquetes dels productes és una tasca imprescindible per a poder tenir una alimentació sana i nutritiva amb el mínim impacte ambiental possible.

Llegir les etiquetes, una tasca transcendent

Llegir bé les etiquetes dels productes és una tasca aparentment senzilla però que poca gent es pren la molèstia de fer. Llegir-les és important perquè són el canal de comunicació més directe entre productors i consumidor, i permeten conèixer múltiples aspectes del producte que es troba a la venda.

Per a tenir una alimentació sana i saludable, és imprescindible estar informat sobre l’origen dels aliments que es consumeixen. Consideracions com saber si els productes contenen additius, el valor nutricional que aporten o els ingredients que els componen, són necessàries per a poder fer una bona tria. Així mateix, conèixer-ne l’origen serveix per poder fer una compra amb el mínim impacte ambiental possible. Els productes de proximitat redueixen la petjada ecològica perquè eviten les despeses energètiques dels desplaçaments de llarga distància. Alhora, permeten impulsar l’economia local, donar suport als petits productors i impulsar econòmicament les àrees rurals. Les etiquetes seran les que, precisament, ens ajudaran a conèixer tota aquesta informació.

Però com podem saber si la informació que contenen les etiquetes és verdadera? Hi ha tot un conjunt de normes que regulen el contingut de les etiquetes i estableixen un llistat d’informació que han de contenir obligatòriament. Així mateix, estableixen condicions per poder posar determinats logotips a l’etiquetatge. L’objectiu que persegueixen aquestes normes és protegir i informar els consumidors.

Informació obligatòria

Hi ha moltes normes que regulen el contingut i la forma de les etiquetes. A escala europea, la més significativa de totes és el Reglament 1169/2011 del Parlament Europeu i del Consell sobre la informació alimentària facilitada al consumidor. D’acord amb aquesta norma, la informació ha de ser clara, precisa, fàcil d’entendre i no pot induir a l’error. Així mateix, el reglament regula la informació obligatòria que haurà de contenir l’etiqueta de gairebé la totalitat dels productes del mercat:

Denominació
de l’aliment.
Llistat dels ingredients en ordre decreixent de pes i els al·lèrgens. Les fuites i verdures que
no hagin estat pelades, no hauran d’incloure el llistat d’aliments.
El
grau d’alcohol de les begudes que superin l’1,2%.
La
quantitat neta del producte envasat.
Informació nutricional. El seu contingut està regulat per normes
comunitàries.
La
data de consum preferent o la data de caducitat.

La data de consum preferent fa referència a la finalització del període durant el qual es garanteix que les propietats de gust, aroma i olor de l’aliment seran òptimes. La data de caducitat, en canvi, marca el dia a partir del qual el producte es començarà a deteriorar i, per tant, la seguretat del seu consum deixa d’estar garantida.

Les
condicions especials de conservació i d’utilització.
La
forma de consumir-lo, si el producte ho requereix.
Identificació
de l’empresa: nom o raó social i la direcció de l’operador de l’empresa
alimentària.
El lot.
El lloc d’origen o de procedència en tres
casos concrets. En primer lloc, s’haurà d’indicar de forma obligatòria si l’aliment
forma part d’aquest llistat: carn fresca de boví i els seus productes, carn
fresca de porcí, d’oví, de caprí i d’aviram, peix, aliments no transformats com
fruites i hortalisses, mel, oli
d’oliva i llet, i els productes amb un ingredient únic o amb un que representi
més del seu 50%. En segon lloc, s’haurà d’indicar en tots aquells casos on no
fer-ho podria derivar en un error per al consumidor. Per últim, s’indicarà quan
es mencioni el país d’origen o lloc de procedència d’un aliment i aquest no
sigui el mateix que el del seu aliment primari.

Tots aquells productes que no estan envasats i que, per tant, no poden contenir una etiqueta física, no es troben exempts d’indicar la informació mínima obligatòria. Aquesta haurà d’estar indicada en un espai destacat del seu punt de venda que sigui llegible.

Els aliments transgènics, elaborats a partir d’Organismes Modificats Genèticament (OMG), tenen unes normes d’etiquetatge específiques. Els OMG són organismes a què s’ha modificat el genoma mitjançant tècniques d’enginyeria. La nova composició genètica d’aquests aliments els doten de característiques i propietats noves que, en moltes ocasions, els permeten adaptar-se millor a les condicions climàtiques adverses, a les plagues, a les malalties i als herbicides i plaguicides. Quan els productes contenen més d’un 0,9% de transgènics, ho haurà d’indicar l’etiqueta.

La contrapartida d’aquesta norma sobre l’etiquetatge d’aliments transgènics la trobem en la seva especificació. La norma fa referència a productes produïts a partir d’un OMG, fet que exclou els produïts amb un OMG. Per tant, l’etiqueta d’OMG no serà obligatòria per a tots aquells productes que utilitzin auxiliars tecnològics al llarg del seu procés de producció. Tampoc s’indicarà quins aliments han estat produïts a partir d’animals alimentats amb OMG o tractats amb productes d’aquest tipus.

Informació addicional

A tota la informació obligatòria que estableixen els reglaments europeus, els països membres hi poden sumar tot allò que els sembli indispensable que sigui destacat. Així mateix, els productors també poden fer algunes indicacions a les seves etiquetes d’aspectes que vulguin posar en relleu i que siguin importants per als consumidors. Declaracions de salut i etiquetes de comerç ecològic o de productes de proximitat són tres dels casos més comuns d’informació voluntària que els productors indiquen per crear valor afegit.

Les normes europees regulen les declaracions de salut, que reserven exclusivament a les aigües minerals i als productes destinats a una alimentació especial. Aquestes declaracions consisteixen en l’atribució de determinats beneficis nutricionals de salut com per exemple curar o prevenir malalties, a diversos aliments o ingredients. Pel que fa als productes de producció ecològica i el seu etiquetatge, aquests es troben regulats pel Reglament 848/2008 del Parlament Europeu i el Consell, un decret que harmonitza les normes de producció d’aquest tipus d’agricultura per a tots els estats membres de la UE.

D’acord amb aquesta norma, la producció ecològica és aquella que compta amb una gestió sostenible que, entre moltes altres consideracions, respecta els sistemes i cicles naturals, conserva els elements del paisatge, utilitza de forma responsable l’energia i els recursos naturals, desenvolupa cultius vinculats al sol, prohibeix l’ús d’OMG i restringeix l’ús de medis externs. Tots els aliments que s’hagin produït tenint en compte les normes del reglament es podran comercialitzar sota la denominació d’eco o bio, i amb el logotip de producte ecològic de la UE. A Catalunya, l’organisme encarregat de certificar i auditar els productes agroalimentaris ecològics és el Consell Català de la Producció Agrària Ecològica (CCPAE), una corporació de dret públic amb personalitat jurídica reconeguda per la UE. Aquest organisme atorga un logotip de certificació ecològica que els productors ecològics poden posar a les etiquetes dels seus productes.

A Catalunya, la venda de proximitat està regulada pel decret 24/2013. Aquesta norma distingeix entre dos tipus de venda de proximitat, la de circuit curt i la directa, i és d’aplicació per a tots aquells productes no transformats, de producció primària o d’elaboració pròpia. La venda directa és la que no compta amb la presència d’intermediaris, i la de circuit curt la que en compta amb un de sol, que sol ser un mercat o una botiga petita. Amb caràcter voluntari, el productor pot sol·licitar el logotip que acredita la proximitat dels productes que es troben a la venda.

Una curiositat

Us heu preguntat mai si els codis de barra individuals de les fruites i verdures tenen algun significat? Doncs sí que el tenen! Aquí teniu una petita explicació de com podeu llegir aquesta pila de números.

No tots els codis dels diversos supermercats compleixen aquesta norma, però des del 1990 molts establiments utilitzen el codi Price Look Up (PLU) per etiquetar productes que no estiguin transformats i, d’aquesta manera, facilitar els inventaris i els cobraments. Aquests codis estan regulats per la International Federation of Produce Standards, i no són d’aplicació obligatòria.

Els PLU consten de 4 o 5 números. Cada subvarietat d’aliment té assignat un número entre el 3.000 i el 4.000. Els codis PLU de només 4 xifres s’utilitzen per marcar els productes produïts de forma convencional, és a dir amb ús de productes fitosanitaris. Els de 5 xifres, en canvi, marquen o bé els productes produïts de forma orgànica (encapçalats per un 9), o bé els OMG (encapçalats per un 8).

Consells nadalencs per a l’aprofitament alimentari

Consells per a reduir i aprofitar les restes dels àpats nadalencs.

Consells nadalencs per a l’aprofitament alimentari

Els àpats nadalencs són tan abundants, que a gairebé totes les cases queden plates plenes d’aliments que corren el perill d’acabar sent malbaratades. Des d’Espigoladors us proposem un repte: aquest any, intenteu que cap plat del dinar de Nadal i de Sant Esteve acabi a la brossa. Per fer-vos-ho una mica més fàcil, us deixem uns quants consells que us seran d’utilitat per passar unes festes de Nadal més sostenibles.

Planifiqueu bé les compres per reduir les restes.

El primer que
haureu de fer és planificar bé els àpats: quins plats cuinareu i per a quantes
persones? Són bons menjadors i menjadores, els comensals que tindreu?
Abans de sortir a
comprar, mireu bé el vostre rebost. De ben segur que molts components de les
receptes ja els teniu a casa.
Feu una llista de
tot el que us falti i cap al mercat!
I, sobretot,
vigileu amb el pica-pica. Si és massa abundant, ningú podrà acabar-se ni el
caldo, ni la carn d’olla, ni els canelons.

Feu lloc a la nevera i al congelador per guardar-hi les restes.

Poseu bé les
plates, safates i tuppers que hi tingueu guardats perquè els congeladors i
neveres generalment tenen més espai del que ens pensem.
Aquests dos dies
que queden abans del gran dinar de Nadal, intenteu menjar els aliments que hi
tingueu congelats per fer-hi una mica més de lloc.

Amb el menjar que hagi sobrat, creeu receptes d’aprofitament i congeleu-lo per menjar-lo més endavant.

El caldo que hagi
sobrat el podem congelar. Perquè es conservi millor, traieu-li la pasta.
Els galets que hem
retirat els podem guardar a la nevera i menjar-los els dies següents amb una
mica de la botifarra de la carn d’olla i un rajolí d’oli, o amb una salsa de
tomàquet.
La carn d’olla ens
servirà per fer diverses receptes d’aprofitament. La podem barrejar amb tota
mena de pastes, arrossos i llegums. També la podem menjar sola acompanyada de
verdures. Nosaltres us recomanem preparar un arròs al forn valencià.
Del pollastre en
podem fer croquetes i canelons, o el podem congelar per consumir més endavant.
Si sou aficionats i
aficionades a les postres i els dolços, les restes de torrons les podem
utilitzar per a fer-los encara més bons. El torró de Xixona el podem desfer
dins la massa d’un pa de pessic, i el de xocolata o d’Alacant el podem
esmicolar i posar-lo damunt d’un pastís o iogurt.

Ara ja no teniu excusa, aquestes festes de Nadal sumeu-vos a la comunitat #jonollenço i ajudeu-nos a posar fi al malbaratament alimentari domèstic.

Conserva’m la conserva

Un conte nostàlgic sobre les conserves de tomàquet que feia l’àvia i un propòsit d’any nou: recuperar-les.

Conserva’m la conserva

Un relat nostàlgic sobre les conserves de l’àvia

A casa l’àvia sempre hi arribàvem bé, amb el cotxe de la mare. De tornada, en canvi, els baixos rascaven amb qualsevol petit sotrac de la carretera. El pare tenia clar de qui era la culpa.

-Són els pots aquests, els hauríem d’haver deixat a casa l’àvia.

-I la faries tu, la salsa de tomàquet?

-No, la compraria a la botiga de sota.

Eren els anys setanta i sempre que anàvem a casa l’àvia, ens omplia el maleter amb les conserves que havia fet a finals d’estiu. Casa seva era al mig del camp. Feia generacions que la família hi vivia, i des que s’hi havien instal·lat havien tingut un hort ben gros. A l’àvia li agradava conrear-hi tomàquets, que collia durant l’estiu. Quan la calor afluixava i a nosaltres ens faltaven pocs dies per marxar del poble, ho paralitzava tot i es dedicava a fer pots de conserves.

De l’armari del menjador en treia tot un seguit de pots de vidre i els deixava oberts sobre la taula. A la cuina, posava els tomàquets a bullir a l’olla més grossa de la casa. Quan els tomàquets eren prou calents per a poder pelar-los sense que resultés difícil, ens cridava a tots els nets i netes i ens encarregava aquesta tasca. Quan els teníem pelats els posàvem als pots que l’àvia havia deixat al menjador, i ella els anava acabant d’omplir amb oli d’oliva. La feina difícil la reservaven per ella i el pare. Agafaven els pots ja tancats i els posaven a una olla amb aigua bullent per segellar-los a bany maria. La mare s’encarregava d’anar guardant els pots als armaris de casa l’àvia.

Amb les móres que recollíem també en feia conserves, melmelades, les més bones que he provat mai. A la tornada cap a casa, el maleter quedava ple de pots de conserva, i quan arribaven al garatge sempre hi havia discussions per decidir qui era l’encarregat de pujar els pots fins als armaris de la cuina. Malgrat la feina que suposava fer aquells pots i acabar-los tenint guardats a l’armari de casa, a tots ens agradava tenir tomàquets bons durant tot l’any. En sortia una salsa espectacular!

Quan l’àvia es va fer massa gran per cuinar, ningú va prendre-li el relleu. Quan acabava l’estiu, la despensa quedava plena de tomàquets que al cap de poques setmanes es feien malbé. A casa nostra, la salsa vam passar-la a comprar al supermercat. No era tan bona, però ningú es va queixar mai.

L’altre dia parlava amb uns amics que, com jo, ja són a prop de la seixantena. Elles i ells també recorden algunes receptes d’aprofitament dels seus avis. La Paula ens explicava que, del pa sec, el seu avi en feia “migas”, i en Joan assegurava que la seva àvia en feia sopes mallorquines. Cap de nosaltres, però, ha continuat amb la tradició familiar. De fet, ben pocs dels nostres pares i mares ho va fer. Des que els avis i àvies van faltar, la norma va passar a ser la de llençar tot el pa sec i comprar tomàquets que no fossin de temporada. I si es feien malbé, també acabaven a la brossa. Ara, però, volem recuperar les pràctiques de les nostres àvies i avis perquè ens hem adonat que el malbaratament alimentari és un problema mediambiental molt greu.

Amb els amics vam decidir canviar els nostres hàbits de consum i de cuina per reduir el malbaratament alimentari domèstic. De moment, vaig guardant tots els pots de vidre dels productes que consumeixo per, quan acabi l’estiu, fer-hi conserves de tomàquet. Com les que feia l’àvia.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric de l’activitat

Un repàs històric de la pràctica d’espigolar passant per texts religiosos, normes escrites i obres artístiques.

Espigolar ve de lluny: Un repàs històric

*Des Gl*eneuses (1857), de Jean-François Millet

El sentit propi i el sentit figurat dels mots, en moltes ocasions, difereix. No té massa a veure un “núvol” amb “estar als núvols”, o un “gos” amb “fer el gos”. Amb el mot “espigolar”, però, no passa el mateix: els seus dos sentits són propers. Segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, espigolar significa collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp després de la collita general. Figuradament, en canvi, espigolar s’usa per designar l’acció d’arreplegar allò que un altre ha deixat, “arreplegar d’ací i d’allà”, afegeix el diccionari.

Així doncs, les dues definicions deixen clar que espigolar té a veure amb collir i arreplegar, dos verbs que demanen un context diferent per dur-se a terme però que poden referir-se a una mateixa acció. El que no deixen clar les definicions, és qui ha de dur a terme l’acció i on s’ha de destinar el producte recuperat perquè una pràctica es pugui considerar una espigolada. Per sort, trobem molts documents històrics que ens ajuden a concretar aquestes informacions. Una de les primeres mencions a aquesta pràctica la trobem a l’Antic Testament de la Bíblia. Al Levític 23:22 hi diu: “Quan segueu els sembrants, no arribeu fins al patió del camp ni recolliu les espigolalles: deixeu-ho per als pobres i els immigrants. Jo sóc el Senyor, el vostre Déu”. Aquest és només un exemple de les referències bíbliques a la pràctica d’espigolar, que es reserva en tot moment a les persones sense recursos.

Els rabins jueus, religió que també es basa en l’Antic Testament, van decidir fer una lectura tancada i excloent de les interpretacions bíbliques de l’espigolament. Va ser així com van decidir que només es podria espigolar blat i vinya sempre que no se n’obtingués cap mena de benefici. Aquesta manca de benefici xocava amb l’ús que es feia a països com Anglaterra, on els productes espigolats conformaven bona part dels ingressos de la població més vulnerable. Trobem altres religions que també fan referència a la pràctica d’espigolar: l’Hinduisme la defineix com una de les quatre millors ocupacions dels Brähmans, i el Jainisme l’inclou a les seves rutines de mendicitat. L’Islam, en canvi, és una religió amb poques referències agrícoles, i defineix l’espigolament com l’acció de recollir alguna cosa de terra.

Les religions deixaven oberta la possibilitat d’espigolar els camps que ja havien estat collits a tothom qui no tingués recursos. Les representacions artístiques de la primera meitat del segle XIX sobre aquesta pràctica reforcen aquest encaix. Dones sense recursos en són les protagonistes, i moltes vegades estan acompanyades de la figura d’un patró que les observa. El secret de per què només hi estan representades dones és ben senzill i respon als rols de gènere assignats al llarg dels segles: l’espigolament era una tasca que requeria atenció i no pas força física, per això es reservava a aquest col·lectiu. A més, el fet que es pogués fer conjuntament amb infants, que també s’encarregaven de collir grans i aliments, reforçava aquesta assignació.

“Des Gleneuses”(“Les espigoladores”), de Jean-François Millet, és el quadre més reconegut sobre aquesta temàtica, però van ser múltiples els artistes que van retratar aquesta realitat. Vincent van Gogh és qui va aconseguir fer un recull més realista de les condicions d’aquestes dones espigoladores: mentre a les altres pintures apareixen amb figures esveltes, Van Gogh les pinta cansades i primes, captant d’aquesta manera el patiment de les classes treballadores rurals de l’època.

Des de l’època medieval, l’espigolament va ser una pràctica que es va dur a terme a la majoria dels països Europeus amb poca regulació. Els camps estaven protegits per un guàrdia fins que s’acabava la collita, i era llavors quan començaven els dies d’espigolament. Amb el so d’una campana es marcava l’inici de la jornada, que acabava als vespres amb el mateix so. Amb aquesta pràctica s’intentava que tothom tingués les mateixes possibilitats d’espigolar aliments suficients per a poder menjar i, fins i tot, fer una mica de negoci. Durant l’edat moderna els espigoladors no van desaparèixer. A França, el rei Enric II va emetre un decret sobre l’espigolament l’any 1554: “el dret a l’espigolament és per a la gent gran, per als infants, pels més desafavorits i per als discapacitats”.

Amb la finalització de l’edat moderna i l’auge de la propietat privada a les explotacions agrícoles, la pràctica d’espigolar va esdevenir cada vegada més regulada. Al Regne Unit, l’any 1788 es va dur a terme un procés judicial anomenat “The Great Gleaning Case” (“El gran cas de l’Espigolament”). Per primera vegada, un jutge va fer prevaldre del dret a la propietat privada per sobre el dret universal a espigolar, decretant que era necessari el consentiment del propietari per exercir l’espigolament. Des d’aquell moment, al Regne Unit l’espigolament va deixar de ser considerant un dret universal perquè, deia la sentència, no tothom n’estava informat. A la Unió Soviètica, molts anys més tard, encara van anar més enllà, fins al punt de prohibir aquesta pràctica per considerar-la un malmetement de la producció estatal. Altres països com la Xina i França, en canvi, sí que contemplaven el dret a espigolar a les seves regulacions estatals. Però per més que la regulació fos laxa, amb l’arribada de la segona industrialització i la societat de consum, la pràctica de l’espigolament va arribar al seu final.

Avui en dia, a alguns llocs del món occidental s’ha recuperat la pràctica d’espigolar. El perfil de les persones espigoladores i els aliments que recullen, però, han canviat. Qui espigola els camps ja no són persones sense recursos del món rural, ara són majoritàriament persones de cuitat amb un bon nivell socioeconòmic i preocupades per les problemàtiques mediambientals. Les pèrdues i el malbaratament alimentari, consistent en la pèrdua d’aliments nutritius destinats al consum humà al llarg de la cadena de subministrament, és una de les problemàtiques mediambientals contra la qual lluiten els nous espigoladors. Es calcula que anualment, a escala mundial, es malbaraten 1.300 milions de tones d’aliments, l’equivalent a un terç del menjar produït. Per fer front a aquestes xifres i recuperar aliments que d’altra forma haguessin estat descartats, han aparegut diverses organitzacions arreu del món que, a través de voluntaris que espigolen els camps, els recuperen i els donen una segona vida. La Fundació Espigoladors, implementada a Catalunya, n’és una, però també trobem, per exemple, la FeedBack a Anglaterra i la Sant Andrews Society als Estats Units.

A través de l’apropament de la ciutadania al camp, la Fundació Espigoladors persegueix l’objectiu de dotar de valor de valor els aliments i la feina realitzada pel sector primari. Amb les seves accions, que realitzen conjuntament amb una xarxa de pagesos i pageses compromeses, redueixen el malbaratament i les pèrdues alimentaries i garanteixen l’accés a una alimentació saludable a col·lectius que es troben en risc d’exclusió social.

Ells i elles asseguren que el seu objectiu final és desaparèixer, perquè només això voldrà dir que han aconseguit el seu objectiu: acabar amb el malbaratament alimentari. Això sí, haurà d’anar acompanyat de la consecució d’una igualtat social real que garanteixi l’accés a una alimentació saludable a tothom.